Monogràfics

Iuri Andrukhovitx | Ivan Manko

Avui em permetré començar aquest post sense floritures. Hi ha persones que no necessiten presentació. Gràcies Ivan pel descobriment. 

Escrit per Ivan Manko

Una cita

“— De què van els seus poemes?

   — Del silenci que es fa cinc minuts després d’una explosió nuclear.”   [Perverzión, 1997]

Dues edicions

Si bé m’agradaria escollir dues edicions per recomanar, la crua realitat és que només hi ha una traducció i edició de l’obra d’Andrukhovitx, en la col·lecció d’Acantilado. M’agrada, però, que així estalviem tant temps escollint com espai aquí per parlar de l’obra.

andrujovich

Amb tot, però, pels possibles lectors sí poliglotes però no coneixedors de l’ucraïnès, el mateix Andrukhovitx es tradueix al rus i vigila de prop les traduccions alemanyes, en part pel seu domini d’aquesta llengua i per certa predisposició general —que es nota, per exemple, en els premis que li han sigut atorgats: Herder Prize, 2001, Liepzing Book Fair Prize for European Understanding, 2006, Hanna Arendt Prize, 2014, Goethe Medal 2016—.

Què té Andrukhovitx?

Per sort o per desgràcia, a Andrukhovitx li toca portar el rètol de la postmodernitat, amb què semblaria estar tot dit. ¡I de què poc serveix dir que la seva perspectiva de la postmodernitat no sempre sembla ser —podem dir?— canònica, tenint en compte el fàcil que resulta incloure això també dins de la postmodernitat! Potser és més ric parlar d’algun altre post- que també forma part d’Andrukhovitx, com el postcomunisme.

En certa mesura les seves novel·les Recreaciones, 1992, Moscoivada, 1993 i Perverzión, 1997 es poden considerar una trilogia sobre un món caòtic i infinitament particular com van ser aquests anys postcomunistes, en aquest cas, a Ucraïna. Poetes de renom, borratxos, festes, recitals, viatges, nits, prostíbuls, palaus, transformacions, òperes, muntanyes, discussions, músics, enamoraments, suïcidis, estacions, murris, despropòsits, assassinats, Chryslers Imperials, zars, directors pornogràfics, infidelitats, tendreses, absurditats, erudició, ignorància, genialitat i estupidesa hi constitueixen una xarxa més atapeïda del que sabria mostrar-vos jo.

Els tres llibres són un crescendo postmodern cap a Perverzión, cap a una lectura que no gosaré anomenar fàcil però que tolera i sap recompensar també una aproximació lúdica i casual. I encara una altra cosa que es recompensa és una lectura del conjunt, no només en aquesta trilogia —que deu la seva unitat més a les lectures que no pas a la seva redacció— però també entre altres obres com Doce Anillos, 2003; petits moments en què t’adones que hi ha coses que es creuen, que hi ha detallets, una marca, una situació, un tret narratiu que reconeixes, que vols associar a l’escriptor, que vols remarcar que es repeteix, que hi ha coses que si li escapen, que el comences a entendre, però no. És aleshores quan el mateix escriptor et mostra que era una trampa, que era un joc. Què té Andrukhovitx? Aquests petits grans plaers.

Un personatge

Aquest personatge haurà de ser Stanislav Perfetsky, un personatge tal que si enumerés aquí tots els noms que té en la novel·la no em quedaria espai per res més. Un personatge que, lluny del joc etimològic, està perdut en els seus noms, en la seva poesia, en els seus deutes, en la seva música i en una Venècia emboirada i condemnada a enfonsar-se. En una novel·la com és Perverzión —ja de per si una perversió de perversió—, el nostre personatge Carpa Amorenski és una espècie d’Orfeu modern, que recorre la ciutat tocant multiplicitat d’instruments, coneixent gent i escapant-ne, fent l’amor i destruint-lo, opinant i abstenint-se de fer-ho, tot sota li idea de participar en el seminari L’absurd postcarnavalesc del món: què hi ha a l’horitzó?, en un món en què, diu el llibre, «…vivim sota el signe del trist prefix “post-“».

És Rajmanski un personatge tan buit que d’haver d’omplir-lo tu mateix inevitablement l’aprecies, i tan complex que has de renunciar a entendre’l. I és en aquesta dualitat en què l’acompanyes cap a l’inevitable final que pot trobar a Venècia un personatge que es diu Jonás Pez. La cita del començament, naturalment, és seva.

Si t’ha agradat Andrukhovitx t’agradarà…

Parlant d’un escriptor contemporani, prefereixo mirar cap al passat, cap a les clares, manifestes i admeses continuïtats tant temàtiques com estilístiques que estableix Andrukhovitx. N’escolliré, però, dues: per un costat el primer i fantasiós Gógol, el Gógol d’Històries de Sant Petersburg, en particular amb els conegudíssims i molt recomanables relats El nas i L’abric, relats que sorprenen amb la frescor amb què ens arriben des de la primera meitat del XIX. I per altra banda però en una línia semblant, al Bulgakov de El mestre i Margarida, una excussió magnífica d’una idea igualment suggerent: que aparegui el dimoni en una Rússia soviètica i declaradament atea. Totes aquestes són obres magistralment executades, desbordants tant d’imaginació com de desplaent realitat, serioses, despreocupades i divertides, sempre que no s’aprofundeixi en el perquè.

One Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *