Monogràfics

William Shakespeare | Gemma Bayod

Un altre mes i un altre monogràfic. No hi ha millor manera d’engrescar a la lectura que fer que la recomanació vingui d’un lector apassionat. Gràcies a la Gemma per atrevir-te amb el monstre, que a vegades no és gens fàcil de parlar de figures com aquestes i tu ho has fet. Gaudiu-la molt!

Escrit per Gemma Bayod

Una cita

FALSTAFF: Can honour set to a leg? no: or an arm? no: or take away the grief of a wound? no. Honour hath no skill in surgery, then? no. What is honour? a word. What is in that word honour? What is that honour? air. A trim reckoning! Who hath it? he that died o’ Wednesday. [King Henry IV]

­­­

FALSTAFF: ¿El honor puede reponerme una pierna? No. ¿Un brazo? No. ¿Quitarme el dolor? Tampoco. ¿El honor sabe cirugía? No. ¿Qué es el honor? Una palabra. ¿Y qué hay en esa palabra? Solo aire. ¡Pues vaya una gracia! ¿Y quién tiene ese honor? Uno que murió el miércoles pasado. [Enric IV]

Dues edicions

D’entre la infinitud d’edicions que existeixen de les obres de Shakespeare jo escolliria per les versions originals les de la col·lecció Arden Shakespeare, de l’editorial Bloomsbury, de tapa tova. Són molt útils perquè les notes aclareixen qüestions lingüístiques, de context, citacions implícites o bé passatges difícils d’interpretar. Sempre tenen una introducció i, al final, un apèndix amb articles relacionats amb temes de l’obra.

Per una edició traduïda, cito el cas del català, que és el que he utilitzat més: jo recomanaria les edicions de Salvador Oliva, de l’editorial Vicens Vives, de tapa dura. Tradueix a un català ric, però a la vegada planer. No és una edició d’estudi, tot i que té pròleg i algunes notes, però sempre va bé, abans d’enfrontar-se a l’anglès del segle XVI, saber una mica de què va l’obra…

4

Què té Shakespeare?

Harold Bloom sosté que Shakespeare va inventar allò humà tal com ho continuem coneixent. I jo us diria que no em sembla una afirmació gens agosarada. Només cal un cop d’ull per notar que Shakespeare és alguna cosa més que bo o molt bo, és un geni de cap a peus: des de la llengua que utilitza, viva, juganera, prolífica; l’enginy i l’extraordinària lucidesa dels diàlegs; la força i magnetisme dels personatges, fins a la potència i la perspicàcia de les històries. Shakespeare ens representa allò humà en totes les seves formes, en la seva essència, i ens ho plantifica, com carn viva, davant nostre, reflectint-nos, revelant-nos qui som, inventant-nos. Com diuen de tots els clàssics, però en aquest cas també per la seva ingent obra, Shakespeare és inesgotable. El misteri, l’ambigüitat i la incomprensió hi són inesborrables i això fa que el text sempre sigui fèrtil i reinterpretable.

No obstant això, si Shakespeare intimida és bàsicament per la fama. L’amenitat, l’eficàcia i la lleugeresa són definitòries del seu teatre, i per això probablement va ser tan popular en la seva època. D’altra banda, Shakespeare és transgressor, juga amb l’hibridisme: trenca les tres unitats clàssiques d’acció, temps i espai, barreja estils lingüístics, introdueix farsa a les tragèdies i gravetat a les comèdies, o fins i tot fa obres bastant inclassificables (penso en La Tempesta), presenta personatges que no encaixen en la jerarquia clàssica (el rei Lear és un heroi tràgic, però és totalment vulnerable i defectuós), vincula personatges que mai no s’havien relacionat, com Hamlet, un príncep, i l’enterramorts, i té personatges femenins, bons i dolents, molt interessants (per exemple Rosalina d’Al vostre gust, Beatriu de Molt soroll per no res, Pòrcia d’El mercader de Venècia, Julieta de Romeu i Julieta – que li dona mil voltes a Romeu, algú ho havia de dir – Lady Macbeth a Macbeth, Desdèmona a Otel·lo o Cleopatra a Antoni i Cleopatra). En definitiva, aquest genial hibridisme que caracteritza Shakespeare ho abasta una mica tot: la força no nega el matís i l’ambigüitat, la profunditat no impedeix que sigui amè.

Un personatge

Pràcticament tots els personatges de Shakespeare, principals i secundaris, (i no esborro el “pràcticament” per allò de no ser categòrica, però l’esborraria) són interessants, inesperats, un món a explorar, són més del que semblen. Per tant, la meva tria és totalment subjectiva, tot i que compto amb una mica de recolzament de Harold Bloom. Penso que un dels personatges més positius (i no només d’entre els femenins) de tota l’obra de Shakespeare és Rosalina d’Al vostre gust. Segons Bloom, Rosalina, juntament amb Hamlet i Falstaff, és figura i veu del propi Shakespeare.

Més enllà d’aquesta hipòtesi, que deixarem per a la discussió dels experts, penso que Rosalina reuneix les qualitats de Hamlet i Falstaff (l’aguda intel·ligència especulativa i la vitalitat pragmàtica) i és capaç d’aplicar-les al seu favor i al favor de tots els que l’envolten. Sap transformar la lucidesa en acció i això fa que d’alguna manera esdevingui la directora de la pròpia obra de què forma part. Però tot i tenir tantes qualitats, Rosalina no seria un personatge verdaderament atractiu si a part de ser forta, activa, intel·ligent i empàtica, no fos per sobre de tot un personatge humà, defectuós, que cau a les mateixes trampes que caiem tots i ha d’aprendre, com tots, a sobreposar-s’hi.

Si t’ha agradat Shakespeare, t’agradarà…

No conec l’obra de Christopher Marlowe però probablement, a causa de la seva contemporaneïtat, les seva obra i la de Shakespeare mantenen moltes semblances. Hi ha qui diu fins i tot que Marlowe i Shakespeare eren una mateixa persona (que el misteriós assassinat de Marlowe va ser una simulació i que Marlowe va continuar escrivint sota el nom de William Shakespeare). Però millor que us parli del que conec una mica més. Jo el que us diria és que si us ha agradat Shakespeare és: llegiu Cervantes.

És un geni de la mateixa talla que Shakespeare i també de la mateixa època. Recordo llegir la primera pàgina d’El Quijote i veure aquest llenguatge viu, descontrolat, que barreja estils, que també trobem en Shakespeare. A més, Cervantes, com Shakespeare, juga a la carta de l’amenitat, de l’aparent lleugeresa, i així ens va revelant qui som amb extraordinària lucidesa. L’hibridisme també és una característica fonamental de l’obra de Cervantes: tot és més del que sembla, més del que esperaríem, i això ho aconsegueix gràcies a l’ambigüitat, transgredint la norma des de la pròpia norma. Potser no és una recomanació gaire original, però realment són dues lectures que valen la pena.

One Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *