Monogràfics

Jaume Cabré | Alba Nogueras

Aquesta setmana la literatura ve de la millor manera possible: en ració doble. Moltes vegades he sentit l’Alba parlar amb avidesa del que li ha suscitat llegir a Jaume Cabré, suficients per saber que era d’egoistes guardar-m’ho per mi. Us deixo aquí la seva lectura i per si us quedeu amb ganes de més us deixo els enllaços als seus blogs aquí i aquí. I com sempre, com és de ben nats ser agraïts, mil gràcies Alba per aportar una mica més de lectura a Lletraferits. 

Escrit per Alba Nogueras Jané

Una cita

És una cita llarga però vull córrer el risc:

«Cada dia llegeixo i cada dia m’adono que em falta tot per llegir. I de tant en tant he de rellegir, tot i que només rellegeixo allò que es mereix el privilegi de la relectura.

– I què fa merèixer aquest privilegi? […]

– La capacitat de poder fascinar el lector; de fer-lo admirar-se per la intel·ligència que hi ha al llibre que rellegeix o per la bellesa que genera. Tot i que amb la relectura, per la seva naturalesa, sempre entrem en contradicció. […] Un llibre que no mereix ser rellegit tampoc mereixia ser llegit. […] Però abans de llegir-lo no sabíem que no mereixia la pena la relectura. La vida és així de cruel.» [Jo Confesso]

Dues edicions

Cabré sempre publica per Proa (crec recordar que és l’editorial que li va publicar el primer llibre, de manera que va decidir no canviar), amb el seu taronja característic en les edicions de tapa dura. Deixant de banda l’estètica exterior, volia destacar que la lletra d’aquesta edició és prou grau, que l’interlineat permet respirar amb tranquil·litat i que el fons de pàgina és blanc i no groc: aspectes que molt sovint passem per alt, oblidant que un llibre el vivim des de dins, no des de fora.

250px-jo_confesso_llibre

 

Deixant  enrere  aquest  parèntesi  sanitari,  personalment, m’agraden  molt  les  edicions  de  butxaca  perquè  em  permeten «treballar» millor els llibres que llegeixo; endur-me’ls al tren, passejar-los dins la maleta amunt i avall, subratllar-los, fullejar- los una i una altra vegada, guardar-los a les butxaques de les jaquetes  d’hivern… en definitiva, obrir-los i tancar-los moltes vegades. En aquest sentit l’edició de butxaca de Proa compleix amb escreix les expectatives, però cal dir, que no van acabar d’encertar el disseny de la portada (com a mínim el de L’ombra de l’eunuc, on ni la fotografia ni la mida de les lletres del títol i l’autor no acaben de resultar). Tot i així, no em vull contradir: és una edició més econòmica que no està malament i juraria que la única opció en llengua original.

I com que Cabré no agrada només aquí, sinó també més enllà de les fronteres catalanes, deixaré una fotografia d’una edició en Neerdanlès que em vaig trobar de casualitat aquest estiu de vacances a Holanda, només com a fet curiós!

alba

Què té Jaume Cabré?

El meu treball de recerca de batxillerat començava amb la citació d’abans. Volia saber què havia de tenir una novel·la, tot i que després vaig descobrir que realment no sabia què buscava (Volia una novel·la d’èxit? Volia un futur clàssic? Senzillament volia escriure de manera correcte? Problematitzem l’adjectiu correcte,…)  i una de les persones que m’ho va fer veure va ser Jaume Cabré, en una entrevista que, encara no sé com, li vaig fer sense haver llegit absolutament cap dels seus llibres. Tenia 16 anys i Cabré, sense saber-ho, em va ajudar a encaminar el meu amor cap a la literatura.

Després d’aquella entrevista vaig córrer a llegir Jo Confesso, el llibre que just llavors acabava de publicar, i se’m va obrir tot un món. No m’agrada gens idolatrar, però mai abans havia llegit res semblant; no només trencava amb  el que entenia com a escriptura narrativa,  no només sabia entrellaçar històries d’una manera que em va fascinar, sinó que feia música amb les paraules, hi jugava, les feia anar i tornar cap a allà on volia. Jo em pensava que sabia el què era una novel·la i Cabré (o més aviat Jo confesso) em va ensenyar que no era així. Com he dit abans, no m’agrada idolatrar, i he de dir que després, amb Les veus de Pamano i L’ombra de l’eunuc li vaig veure el truc: té una marca pròpia i clara, sap que funciona i s’hi sent còmode, de manera que, encara que sigui fàcil de llegir i passi molt i molt bé, recomanaria llegir-lo sense abusar-ne, com si fos xocolata de la mona de pasqua: gaudint-ne a poc a poc i prendre’n, només, de tant en tant.

Un personatge

El Sancho Panza del Don Quijote de Jo confesso: en Bernat Plensa, l’amic de l’Adrià Ardèvol (protagonista), que, des de la més sincera admiració, resta a un segon pla, però que finalment resulta ser l’autor de les memòries del seu amic. No diré res més, però, entre moltes altres coses, Jo confesso  parla  de  l’amistat,  i  què  és  l’amistat  sinó  l’admiració  mútua?  Bernat  Plensa  és  un personatge del tot convencional, molt corrent, molt poc extraordinari, però precisament per això molt humà. Es construeix des de la humilitat i, gairebé, des de la timidesa, però finalment resulta ser un personatge clau,  les veritables  crosses del qui creies protagonista.  Brindo pels personatges secundaris que, des de l’ombra, vertebren les trames, i per tant, les vides dels personatges que brillen més.

Si t’ha agradat Jaume Cabré, t’agradarà…

Tota literatura que jugui amb la música de les paraules, que busqui trencar amb la linealitat i que, sobretot, confiï en la intel·ligència del lector. Que no tingui por d’experimentar i que treballi tant el microcosmos de la frase com el macrocosmos del relat. Realment, no sé qui et pot agradar perquè recomanar un llibre és sempre molt personal i perillós, però deixaré per aquí Les ones de Virginia Woolf i la seva sensació de bressol, de balanceig, precisament per això, perquè és bonic des del detall i és magnífic vist des de lluny.

En tot cas, espero que, com a la citació del principi, tot llibre que llegiu (de Cabré o de Woolf o de qui sigui) es mereixi el privilegi de la (re)lectura, aquesta contradicció tan irònicament cruel.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *