Monogràfics

Lev Tolstoi | Ivan Manko

Tal dia com avui de 1828 va nèixer Lev Tolstoi i ningú millor que l’Ivan per parlar del novel·lista. De fet, aquest monogràfic està acordat des del moment en què va decidir formar part de Lletraferits amb el seu primer monogràfic. Moltes gràcies de nou, Ivan. 

Escrit per Ivan Manko

Una cita

« La vellesa és la sorpresa més inesperada de la vida.»

Dues edicions

A l’hora d’adquirir un llibre de Tolstoi —a part d’haver de fer espai en el prestatge— és convenient fixar-se en les traduccions i pensar que l’únic bo de desconèixer el rus és el no experimentar mai el que et perds. Moltes obres seves es publiquen per primera vegada en català o castellà en els anys 20 o 30, ja mort l’autor, i la gran majoria d’aquestes traduccions són indirectes, normalment del francès, i poden arrossegar i acumular censures, des de Rússia, passant per França i fins a España. En les últimes dècades, però, s’han anat traduint de nou i amb millors resultats totes les obres més importants.

Com a edició en tapa tova, i com a excel·lent introducció a Tolstoi —segons alguns la seva millor obra—: Els Cosacs, en la traducció de Francesc Permanyer i editada per Proa, qui a fet una important labor d’introduir Tolstoi ja des dels anys 20. I en tapa dura, Relatos de Sevastopol, on narra les seves experiències com a militar, traduïda per Marta Sánchez-Nieves i editada per Alba Clàsica.    

Què té Tolstoi?

Cinc anys desprès de la mort d’Alfred Nobel, al 1901, es van anunciar els primers guanyadors dels premis Nobel, i el de literatura va ser per Sully Prudhomme. En la concepció popular i en opinió de la crítica era tan absolutament inconcebible que no fos Tolstoi el guardonat, que la reacció va ser poc menys que un escàndol. Hi ha qui culpa d’això a un esperit d’antipatia general cap a Rússia per part dels Suecs, però la veritat és que 42 autors, artistes i crítics suecs es van sentir obligat a escriure una carta a Tolstoi per marcar distàncies respecte l’acadèmia sueca i dir que tots ells creuen fermament que el premi havia de ser seu. Mentrestant els diaris deien que els membres de l’acadèmia sueca eren «artesans injustos i literats aficionats».

Ja en vida Tolstoi era una tità, i fins avui no ha cedit en res ni davant el cànon ni davant el pobre Prudhomme. Tolstoi era sens dubte un virtuós de la literatura i de l’esperit humà i sabia tocar amb agilitat i mestratge totes les cordes de l’experiència humana des de la salvaguarda del realisme literari, des d’una artificiositat tan complexa que el resultat es difícil de distingir de la realitat; com deia Thomas Mann sobre la seva obra, «rara vegada l’art s’ha comportat de manera tan semblant a la natura». Però la seva figura, tan eminentment decimonònica en el nostre imaginari, arriba a solapar-se amb el manifest futurista de 1909! Hi ha qui, com Eugeni d’Ors, el considerà un anacronisme, un home d’una altra època, però el que era impensable era depreciar la seva obra, que ha sigut elogiada des d’autors plenament decimonònics com Flaubert fins a autors trencadors i innovadors com Joyce, que parlant de Tolstoi deia «no és mai avorrit, mai estúpid, mai cansat, mai pedant, mai teatral!» 

Preguntar què té Tolstoi és difícil perquè llegir una obra seva no et deixa amb la sensació d’haver llegit una història en la que un autor ha seleccionat els moments crítics per entendre-la, sinó amb la sensació d’haver viscut tota una vida amb tota la seva infinitat de detalls i riquesa de matisos, en la que el que n’hagis extret depèn de només de tu. Com deia Isaak Babel, «si el món es pogués escriure a ell mateix, escriuria com Tolstoi». És difícil dir què té Tolstoi perquè ho té tot. 

Un personatge

Deia Tolstoi que «L’heroi del meu conte, a qui estimo amb tota la força de la meva ànima, a qui he procurat retratar en tota la seva bellesa, qui ha sigut, es i serà bell, és la Veritat». I aquest heroi s’ha encarnat en milers de personatges, és fama que en la monumental Guerra i pau hi participen quasi sis centenars. I de l’enorme ventall de personatges que disposo, em permeto una decisió més personal que representativa, en la forma de Dmitri Olenin, el protagonista de la primera novel·la que va escriure, que no publicar, Tolstoi. Olenin és un jove militar que abandona la capital en busca de nous començaments en el servei al front. El que troba, en la seva convivència amb els cosacs del Tèrek, és amistat, folklore, disbauxa i sobretot una nova actituds envers la vida, una actitud menys concupiscent, menys formalista, més emocional i desenfadada. I en aquesta tensió entre el militar de capital, racional i d’etiqueta, i el nou cosac sensual que troba dins seu, Olenin s’enamora d’una cosaca. Ficat en els combats i assetjat per dubtes morals i existencials, el jove pateix l’inevitable avenç del temps.

Si t’ha agradat Tolstoi t’agradarà…

Si t’ha agradat Tolstoi en la seva totalitat, en la seva infinitat de vessants i motius, en tota la seva complexitat i els seus centenars de pàgines, diu la probabilitat que t’agradarà tota la literatura en majúscules. Però, sobretot des de la nostra perspectiva peninsular, Tolstoi és un autor arquetípicament rus, de novel·les voluminoses i arguments tristos. Fins i tot amb aquesta concepció, sense entrar a desmentir-la, és poden trobar autors que també hi encaixen, tant en estereotip com —quasi, quasi— en qualitat. Per un costat, l’arxiconegut Fedeor Dostoievski—qui considerava a Tolstoi el millor novel·lista viu—, amb novel·les com Crim i càstig o El jugador, enorme talent i psicòleg; diuen alguns, el millor coneixedor de l’ànima humana. I per l’altre costat el menys reconegut Ivan Turgenev, molt més occidentalitzat i gens eslavòfil, cosa que li va provocar certes discrepàncies amb Tolstoi. La seva magistral Pares i fills representa, a part de cert conflicte generacional, l’entrada del nihilisme a Europa a través del personatge de Basarov.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *