Ressenyes

Les lectures d’estiu

Aquest estiu es presentava emocionant. Si bé sempre eren vacances escolars (que no laborals), era una època de l’any en què malauradament no solia llegir gaire. Per una banda ho atribuia a la manca de temps però en realitat crec que es tractava més d’una manca de motivació important.

Però aquest any ja us vaig dir que em proposava llegir més, sobretot ara que ha tornat – després d’uns anys – l’aventura de la indecisió, de la propera lectura. I no ha anat gens malament: el marge d’encert ha estar considerable.

Madmoiselle Fifi y otros cuentos de guerra, Guy de Maupassant

Vaig començar l’estiu capficada al gènere del relat, que per cert, m’encanta. Vaig agafar una edició d’Alianza que havia recopilat els contes de guerra de Guy de Maupassant. I si el Maupassant dels relats fantàstics (que us recomano molt i molt) ja m’havia agradat, aquest no es quedava pas enrere.

Té aquell recurs naturalista de l’observació, acompanyat de la manca de floritures innecessàries i alhora aquell art que tenen els genis del relat, de la condensació, la sorpresa, la sentència. Amb la guerra franco prussiana de fons, Maupassant ens recorda la crueltat humana, l’intolerància, la por. Totes aquestes qüestions universals, l’eco de les no deixaven de ressonar a les meves orelles, i feien especial mal per la seva estúpida vigència.

La insoportable levedad del ser, Milan Kundera

Em va commoure la resposta que va tenir la fotografia de la Insoportable levedad del ser a la xarxa. Crec que ha sigut la fotografia que més feedback ha suscitat, i tot per explicar-me que us havia semblat la lectura de Kundera. La mitja estava clara: hi havia hagut un abans i un després en la vostra vida.

En el meu cas no ha sigut tan així i explico perquè – o quines sospites en tinc-. Fa quatre anys, en una de les primeres classes de la Universitat em van dir que seria incapaç de llegir sense un llapis a la mà. Com moltes altres coses, el pronòstic era encertat. I al final et converteixes en tal yonki d’aquella eina, que sents que fins i tot l’escriptura no serà prou perduradora si no li fas una línia al davall. I que té a veure això amb la meva experiència de Kundera? Que analitzava Nietzche, veia referències a altres llibres que havia llegit, em fixava en el tractament històric. I em vaig adonar que si l’hagués llegit fa uns anys m’hagués canviat la vida i ara, no obstant, em suscitava una altra cosa (no menys important).

Però amb els anys de carrera he arribat a una conclusió sobre com la literatura ens conforma: llegir ens fa profunds com pous, i és un pou que mai no s’esgota sinó que es fa de cada vegada més profund. I la profunditat és un tret escassíssim i increïble entre les persones. I per això no me’n penedeixo de quedar-me immòbil quan em fan fer una llista amb els meus llibres fundacionals, o els meus llibres preferits. Crec que la literatura té el poder d’aportar-te quelcom en cada etapa de la teva vida, en cada necessitat concreta d’aprenentatge i fins i tot, perquè no, salvar-te en un moment donat de la intempèrie moral.

I aquest llibre, estimat Kundera, m’ha arribat – ara ho veig – en el moment adient, un moment en què el meu cap està ple de preguntes i tota jo em sento una incògnita. I com tot bon llibre, lluny de respondre’n cap, me n’ha plantejat més i m’ha complicat les que ja tenia. En definitiva, el que dèiem la lluita per la profunditat.

El nombre de la rosa, Umberto Eco

Podriem entendre el Nom de la rosa com un palimsest. Com nivells de lectura que es van succeint i on tu en pots escollir una, o unes quantes. I jo, que molt n’havia sentit parlar d’aquest llibre, d’aquest autor, de la seva teoria i tècnica narrativa hi entrava com segurament Eco volia que el descobrís: sospitant, sospitant sempre. I li he de reconèixer tot el seu mèrit, no ho puc negar.

Però també sé que cada lector ha de ser sincer amb sí mateix i reconèixer no allò que vol trobar-se en un llibre sinó que és allò que l’acaba sorprenent i que li regira les entranyes. I jo us podria parlar d’intertextualitat, de semiòtica, perquè anava preparada per fer aquest tipus de lectura i tanmateix he caigut al vell parany. Bibliòfils, aquí teniu la vostra bíblia. Mai no havia llegit una declaració d’amor tan gran al llibre, no només com a contenidor de saber sinó com objecte de culte, de transport, de medi artístic. I perquè no, m’he tornat a enamorar de la dignitat d’aquest bell ofici nostre, d’aquesta dedicació de per vida i d’aquesta responsabilitat que adquireixes la primera vegada que un llibre et canvia la vida. I mai no està malament que et recordin perquè fas el que fas.

Las pequeñas virtudes, Natalia Ginzburg

I després de tanta intriga, de tanta magnificència, va arribar la Ginzburg. Me l’havien recomanada perquè m’havien dit que era el tipus d’escriptura que m’agradava. I salvant les distàncies, penso comparar-la. He sentit amb ella, el mateix que amb Rodoreda. I què em va agradar de la escriptora catalana? Sobretot la manera de narrar a La plaça del Diamant: una escriptura com de carn crua, que t’has d’empassar perquè hi ha fam. Són dones fredes, que narren de la mateixa manera la mort d’un nen que la ingesta d’un plat de menjar. I aquesta estètica del mundà, sovint de la cara lletja del món, la saben confeccionar amb tanta habilitat, que has d’acabar per absorbir-la. Les petites virtuts ens fa deambular per l’univers Ginzburg, i almenys jo tinc clar una cosa: em representa i m’hi vull quedar.

One Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *