Monogràfics

Italo Calvino | Marc F. Cuyàs

Escrit per Marc Fernández Cuyàs

Una cita

“L’infern dels vius no és una cosa que serà, n’hi ha un, és aquell que hi és ja aquí, l’infern que habitem tots els dies, que formem estant junts. Dues maneres hi ha de no patir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i tornar-se part d’ell fins al punt de no veure-ho més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continus: buscar i saber conèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer-ho durar, i donar-li espai.” [Les ciutats invisibles]

Dues edicions

Si parlem estrictament de les edicions, deixant de banda el seu contingut (que en qualsevol cas serà excel·lent) recomano en tapa dura l’edició de Marcovaldo publicada a Los libros del Zorro Rojo, ja que les seves il·lustracions capten a la perfecció què significa viure en una societat capitalista, liberal i ferotge essent un simple obrer, però sense perdre mai l’optimisme i la senzillesa de viure.

Sobrecubierta-Marcovaldo.qxt_Layout 1

Los libros del Zorro Rojo

En tapa tova em tempto a parlar-vos de les edicions per a nens que l’editorial Mondadori ha fet de moltes de les obres de Calvino de manera il·lustrada, per apropar als infants un autor que de ben segur els pot agradar si perden la por a la lectura. Ara bé, si no sabeu llegir italià (com un servidor) us recomano les edicions de Siruela, que són elegants, útils i properes.

 978880459890hig-635x949

Ragazzi Mondadori

9788478444151_l38_04_l

Siruela

Què té Calvino?

Calvino té, per damunt de tot, il·lusió. És un d’aquells autors plens d’optimisme que pot alegrar el dia a qualsevol amb les seves narracions (i també les reflexions), plenes d’humor i fantasia. És enginyós, lúdic, juganer, gairebé entremaliat. Li encanta jugar amb els lectors i amb els seus propis textos, i si no us ho creieu,  una bona manera de veure-ho és llegint Si una nit d’hivern un viatger, un exercici divertidíssim del paper que juga la literatura i la lectura en les nostres vides.

Un altre aspecte a destacar és la seva sensibilitat. Una sensibilitat per les coses petites, del dia a dia, que sorprèn. A ell no li interessen les grans obres de l’art, de la Humanitat, si ningú les entén, si ningú les gaudeix: en definitiva, si estan mortes. Per això es fixa en les vides petites, en les coses banals, quotidianes i ens proposa imatges que no ens esperem quan parla, per exemple, d’un dia de Nadal a una casa pobra, o de les cartes del tarot, la vida dalt d’un arbre o de la gespa d’un jardí japonès. Calvino pretén poder arribar a tothom sense renunciar a la intel·ligència, però tampoc a la felicitat d’escriure. Precisament per això, Calvino és un autor que agrada molt als nens, als adolescents, als adults i als vells. Perquè està entre la visió innocent dels primers i la nostàlgia dolça dels segons.

 Un personatge

Per a mi, el millor personatge de Calvino -i si se’m permet la llicència-, és l’arquitectura. L’arquitectura és present en qualsevol llibre de Calvino d’una manera viva i esplèndida: brillant per sobre de tota la resta. Així, Calvino, estava al corrent de tot el que estava passant en aquest camp i a través dels seus llibres ens ensenya què pensa ell sobre tot això i les seves reflexions són molt profundes i d’una gran potència intel·lectual.

El cas més paradigmàtic de l’arquitectura com a personatge protagonista és el que trobem a Les ciutats invisibles. És un llibret preciós format per narracions curtes on se’ns descriu, en cadascuna, un dels molts llocs que visita Marco Polo per l’imperi mongol de Kublai Khan. Al llarg dels anys he anat recomanant molt aquest llibre i mai m’he trobat a ningú que digués que no li havia agradat, ans el contrari, que l’havien trobat meravellós.

De vegades ens oblidem que l’arquitectura (i això és el que respon quan algú em pregunta que per què m’agrada tant) ens condiciona la vida, la manera de relacionar-nos de treballar, de gaudir. L’arquitectura, sigui en forma d’obstacle o de buit, ens condueix de la manera que ella decideix, sense preguntar-nos realment on volem anar. L’arquitectura ho domina tot i ho fa sense que ens adonem i Les ciutats invisibles ens ho demostra. Ens ensenya que ella, l’Arquitectura, fa el que vol amb nosaltres i ens transforma la manera que tenim de veure el món. I si això ho ajuntem amb la visió del món de Calvino, tendra, fantasiosa i desinteressada, ens proporciona un dels millors llibres del segle XX, si no de la història.

Espero, amb això, que quan llegiu un llibre de Calvino, veieu que els carrers, els monuments, els parcs, els camins, els temples i en definitiva, la ciutat, no és allà per casualitat, no és un teló de fons, sinó que és allò que, omnipotent, ho controla tot.

 Si t’ha agradat Italo Calvino, t’agradarà…

Evidentment, Umberto Eco, us encantaria, crec, perquè són molt propers estilísticament, l’arquitectura també hi és molt present sempre i és igual de juganer que ell; però per no fer-me pesat (sempre acabo parlant d’Eco) us recomano dos altres contistes.

Si el que més us ha agradat de Calvino és el seu joc, el seu enginy, la manera de donar-li la volta a les coses, us recomano qualsevol recull de contes de Jorge Luis Borges, potser el referent de tota una generació d’escriptors (no en va el bibliotecari d’El nom de la rosa es diu Jorge de Burgos). A Borges, l’adjectiu que potser el defineix amb més justícia és el d’“interessant”.

Si en canvi, el que més us ha agradat d’ell és aquest optimisme, aquesta manera senzilla de veure la vida us recomano que llegiu a un autor d’aquí, que ben segur coneixeu però que sovint no se li fa tot el cas que hauríem. Pere Calders, considerat per molts el Borges català, comparteix amb Calvino aquesta visió tan mediterrània del món, tan màgica i ho fa amb contes breus plens d’humor i genialitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *