Ressenyes

Millors lectures del 2017

Ja fa uns anys que m’obligo a fer un balanç literari de l’any i escollir els cinc títols que m’han colpit més. Anys, la tria surt sola i 5 obres s’alcen per sobre les altres. No obstant, també hi ha anys com aquest, en què et consideres afortunada de tenir-ho tan difícil. Ha estat un any de lectures increïbles, diferents entre sí però que m’han arribat endins. He hagut de repassar la meva llista moltes vegades, de dalt a baix per tal de poder fer una tria.

No podem separar – crec jo – la lectura del moment en què la fem. A vegades, el record d’un llibre s’entremescla amb la dolça sensació d’acompanyament en un viatge al·lucinant, o en un moment de misèria o desgràcia. Llibres que relacionem proustianament amb un olor, amb un sentiment, amb una persona, amb un lloc… Els llibres estan fets de paraules i una mica de tot allò que li posem nosaltres.

Així m’ha sorprès molt observar que la meva tria han estat tots llibres que he llegit en el meu temps lliure, no dins l’aula. I això que vaig riure com ningú amb Jacques el fatalista, em vaig enamorar de la poesia de Ritsos, vaig esgarrifar-me amb Shalámov i Danilo Kis, vaig rompre prejudicis amb Samuel Beckett, em vaig enamorar de Mann i la seva Venècia, etc. Però amb quedo amb els llibres escollits i llegits amb calma.

 

 

Mendel el de los libros, Stefan Zweig [Acantilado]

DSC_0181

Un dels llibres que més he gaudit aquest any i una prova de que almenys en el cas dels llibres, la qualitat no va a pes. Un llibret de menys de 100 pàgines que ens mostra un personatge difícil d’oblidar que viu, com nosaltres, pels llibres. Un home que, com els monjos del Nom de la rosa només presenta un tipus de cobdícia: la saviesa. Vaig sortejar aquest llibre perquè crec que qualsevol persona que s’hagi “vist tacada pel verí de la paraula escrita” pot trobar tendresa i enteniment en les seves pàgines. I alhora una història esfereïdora sobre la intolerància de la guerra i com sempre, l’absoluta absurditat.

Madmoiselle Fifi y otros cuentos de guerra, Guy de Maupassant [Alianza Editorial]

DSC_0374

No puc parlar de Maupassant com a novel·lista perquè no l’he llegit (espero posar-hi remei aquest 2018). El que sí puc dir és que el Maupassant dels relats em té completament fascinada. Ja us vaig parlar una mica de l’estil quan us vaig mostrar les lectures d’estiu, que són casualment el gruix d’aquesta selecció.

Aquest va ser el darrer llibre en entrar a la llista perquè no n’estava del tot segura. Pot ser esperes que els llibres que entren en el TOP 5 hagin vingut acompanyats de focs artificials. No obstant, quan pensava en les lectures del 2017 en general, la veu narrativa de Maupassant i les imatges potentíssimes que construeix als seus relats s’anaven movent discretes. I al final, vaig entendre que no m’havia aportat tant pels focs artificials. Que era aquell neguit pàgina a pàgina, aquella preocupació constant pels personatges relat a relat i aquella por a ser interrompuda darrere el taulell de la botiga en el moment culminant del conte. El llibre que et retorna a aquesta sensació de lectura trepidant ha d’estar necessàriament en aquesta llista.

La insoportable levedad del ser, Milan Kundera [Tusquets]

DSC_0377

Milan Kundera està dues vegades a la meva llista de lectures del 2017. Vaig començar amb La broma i em va encantar. Poques vegades tinc oportunitat de repetir autor el mateix any però com he dit, aquest no ha estat per a res convencional. La insoportable levedad del ser l’he llegit, l’he anotat (amb llapis, sempre), l’he ratllat infinitament i l’he regalat perquè acompanyés a una persona en un moment essencial de la seva vida.

Crec que és un llibre on retornaré algun dia. A la recerca de més incògnites, moltes més.

Las pequeñas virtudes, Natalia Ginzburg [Acantilado]*

DSC_0376

Ginzburg estava predestinada a la meva vida lectora. És d’aquells casos en què saps que allò t’agradarà abans d’haver-ho llegit. L’autora ha estat capaç de parlar a una part del meu cervell que és de difícil accés. Aquella part obscura que ningú coneix, que incomoda quan algun llibre te la despulla. I ella em parlava directament allà. I la vida a vegades té aquestes coses, que casualment, just a les acaballes de l’any, va caure l’edició en català de Lèxic familiar a les meves mans per revisar-lo abans d’anar a impremta. I que dir, que Ginzburg sempre està a l’altura de les circumstàncies. La seva lectura és un dels meus agraïments de l’any i el dec a una persona que probablement no ho sabrà mai: un llibreter que parlant de tot allò que era la Ginzburg i els seus llibres m’hi va emmirallar.

*Disponible en català a Àtic dels llibres (any)

Les ciutats invisibles, Italo Calvino [Minotauro]

DSC_0050

El mes de novembre us vaig penjar al blog una ressenya sobre aquest llibre, i sento dir que no crec que mai pugui dir més (o millor) que allà. Va ser tot un esforç parlar d’aquell llibre. Ara us parlaré, però, de la intempèrie moral (un d’aquells conceptes que encunyen els poetes i els fa més profunds. En aquest cas és Joan Margarit). La intempèrie moral és, com bé indica el terme, aquell estat intern en què l’home queda desposseït de tot allò que creia estable en la seva vida i ja no troba aquell lligam al qual fermar-se.

Segons el poeta, allò que pot refermar-nos a la vida és la poesia (ell ho porta al seu terreny, però crec que es pot fer més àmplia). Per això, no et demanaria mai un nombre concret d’obres a llegir a l’any (mai no les compleixo). Però si has de tenir una corda a la qual fermar-te en cas d’intempèrie, que sigui aquesta. Cada ciutat és un petit bàlsam. En cada ciutat hi ha continguda una part de nosaltres; una petita porció del món; o tot sencer.

DSC_0407

 

One Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *