Ressenyes

VELOCIREPTE GENER: El corazón de las tinieblas, Joseph Conrad

El velocirepte és un repte lector impulsat per Biblioteques de Barcelona: 12 mesos, 12 llibres. És perfectament compatible amb altres reptes lectors i altres lectures que puguis fer. Ho vaig trobar la manera ideal de trobar llibres que es distanciaven una mica més de les que jo llegiria en aquell moment concret.

Per què Conrad? Sincerament, sóc conscient que en la temàtica ÀFRICA NO ÉS UN PAÍS, escollir Conrad pot semblar bastant europeocentrista. No obstant, després de no llegir-lo per l’assignatura de Literatura i Història (que va ser espectacular) i veure’l exposat, l’havia d’agafar.

L’únic que diré sobre Joseph Conrad és que rere aquest nom tan anglès i rere les seves novel·les, que constitueixen el cànon anglosaxó, es troba una autor que escrivia des dels marges. El seu nom real és Jozef Teodor Konrad, polac.

Creure o no creure en la història, aquesta és el dilema

 “Quizá no había nada en su interior. Semejante sospecha te paralizaba, porque allí no había frenos morales. En una ocasión en que una enfermedad tropical había tumbado a casi todos los “agentes” de la sede, se le oyó decir:”Los que vienen aquí no deberían tener entrañas””.

Estem davant d’una obra no excessivament llarga però sí que complexa, ple de capes. Per començar, i crec que és el punt essencial: El narrador de l’obra. Conrad rebutjarà a moltes convencions burgeses de l’època, una d’elles el narrador omniscient decimonònic a favor d’un estil indirecte lliure.

Fins aquí, podríem dir que tot va bé. Però a més, el joc en la forma en aquesta obra es basa en una polifonia de veus, una multiplicitat de narradors: ens explica el relat el vaixell anomenat Nelly? Ens ho explica Marlowe? Però fins i tot més enllà, perquè escoltem infinits testimonis sobre Kurt…  

DSC_0504

Aquesta novel·la, a més, té un narrador totalment ambigu que no conclou ni valora res respecte la realitat, observa. Per coses com aquesta és el pare, juntament amb Henry James, del modernisme. Però en els lectors ens desperta inevitablement preguntes: Ens ho podem creure? En tal estat, Marlowe pot recordar amb claredat? No es sap què és “realitat” i què és “ficció narrativa”. Però cal no desesperar, ha estat la tessitura de la literatura durant tot el segle XX.

“Lo sorprendí inmensamente con mis risas. ¡Rebeldes! Ahora sí que no esperaba oír nuevas definiciones. Habían sido enemigos, delincuentes, obreros… ahora resulta que eran rebeldes. La verdad es que aquellas cabezas, allí, sobre la punta de los palos, me parecían muy pacíficas”

És tan ambigu que hi ha els mateixos arguments per titllar-lo de colonialista (veure l’acadèmic nigerià Chinua Achebe i el seu An imatge of Africa) com de escriptor clarament posicionat en contra de la visió d’Europa redemptora i colonització positiva.

 

Però és una obra que fins i tot en els moments més obscurs, en els moments més dràstics, ens fa reconèixer aquella bellesa del mal. L’obscuritat de la selva verge que els engoleix ens fa conèixer l’obscuritat interna de les persones, aquells pensaments radicals que tenim amb nosaltres mateixos i que mai no ens atreviríem a confessar. L’autoconeixement quan la vida et posa al límit.

“Menuda broma es la vida: un misterioso convenio de implacable lógica orientado hacia un objetivo fútil. Lo mejor que le puede pasar a cualquiera es llegar a aprender algo acerca de si mismo, lo cual llega siempre tarde, y luego viene la cosecha de inacabables reproches”.

El cor de les tenebres, una novel·la d’aventures?

Les persones som éssers classificadors per naturalesa. Per això a vegades la literatura pot irritar, sobretot quan necessites fer caixetes per tenir-ho tot ben classificat. I si la literatura en general és complicada, la novel·la com a gènere és el maldecap per antonomàsia. Perquè no, la novel·la no té lògiques concretes. En El cor de les tenebres hi ha una distància respecte al que es podria pensar que és el seu model directe: les novel·les d’aventures convencionals.

Al segle XIX, amb l’augment de l’alfabetització es produeix un moviment creixent d’alguns subgèneres de la novel·la i un d’ells és la novel·la d’aventures, de la mà de Verne, Salgari, Stevenson…

Si ens fixem en els elements que associem amb les novel·les d’aventures veiem que reuneix les tres característiques: el viatge, el misteri i el risc. Però, i  aquella presència del personatge heroic? Marlowe està massa ocupat amb el timó com per posar-se a fer heroïcitats. Conrad, com altres escriptors de la seva època, s’inscriurà en el gènere per matisar-lo, redireccionar-lo i discutir-lo.

Una novel·la brutal, amb totes les excepcions de la paraula.

Còpia de “Estic convençut que la màgia és arreu, però no tenim el que cal per aprofitar-la i treure_n partit, de la mateixa manera que aprofitem l_electricitat, els cavalls o

 

Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *