Àlgebra literària,  Articles

Què és la teoria literària?

Què és la teoria literària? I la literatura comparada? Malauradament, aquestes preguntes ens les fan molt a aquells que hem estudiat aquestes disciplines. Potser més i tot que la clàssica “I això per a què serveix?”. I és que la teoria literària (i la literatura comparada) en aquest país no té cap tipus de rellevància i ningú sap què és però a d’altres, com França o Anglaterra, es planteja que l’estudi de la literatura i la teoria literària són dues coses integrades l’una en l’altre. És per això que vull començar aquesta secció, en què intentarem parlar de diverses qüestions que potser us faran veure la literatura de manera diferent a com l’heu pogut veure fins ara, intentant respondre a la maleïda pregunta.

L’objectiu de la teoria literària és, precisament, tot allò que tingui a veure amb la literatura. Fàcil oi? De fet, la teoria literària difícilment aporta solucions, quelcom que molt sovint, sobretot al principi, resulta desesperant. Però quan un va llegint i coneixent què diu la teoria, troba que aquest és el gran plaer: les preguntes, no les respostes: el viatge, no el destí. Si ens hi fixem, a l’institut o al batxillerat, quan cal analitzar un poema, se’ns diu que si fem un seguit de coses podrem entendre el poema: comptem les síl·labes, localitzem les figures estilístiques i llegim la vida de l’autor i el seu context. Amb això ho tenim tot? De fet no, perquè cap d’aquestes qüestions ens remeten a la literatura estrictament parlant. Haurem parlat de mètrica, retòrica o a la història però no de literatura.

Això no vol dir que parlar de retòrica no pugui ser interessant, ho és i molt! Però aleshores, quines preguntes es fa la teoria literària? Doncs preguntes com “Quina relació hi ha entre la filosofia i la literatura?”, “En quin moment un conte passa a ser una novel·la?”, “Per què Shakespeare escriu obres de qualitat?”, “Llegir un poema xinès traduït és llegir aquell mateix poema o és una altra cosa?”, “Quin sentit té llegir una obra de teatre si podem anar a veure-la representada?”, “La invenció del cinema va influir d’alguna manera a la literatura?”, “La tragèdia antiga grega té la mateixa força al segle XXI que al segle V a.C?”, “Com podem interpretar un poema?”, “Com es llegia a l’Edat Mitjana?”…

Podria seguir escrivint preguntes al llarg de pàgines i pàgines i pàgines. I no acabaria. I com ja he dit, no hi ha cap resposta correcta a cap d’aquestes preguntes: tota resposta és vàlida, encara que siguin contràries. Perquè en literatura no hi ha veritats absolutes, res és blanc o negre. No hi ha una única manera d’interpretar .  I aquest és el gran plaer de tot això: pensar, reflexionar, debatre i discutir. I no només amb els amics o els estudiosos sinó també amb Dante o un crític del s. XIX quan els llegim.

M’agradaria explicar-vos la meva pròpia experiència. Quan feia el batxillerat no sabia pas què fer, què estudiar… Tenia la intenció de fer Humanitats (cosa que, per sort, vaig decidir desestimar) i vaig veure que entre totes les Filologies de la UB, s’ofertava un grau rar, del que no n’havia sentit mai a parlar, ni jo ni ningú del meu entorn. Era el grau d’Estudis Literaris i vaig pensar que a mi que no m’agradava massa la llengua i tampoc volia dedicar-me a una única literatura (catalana, castellana…) això era ideal per a mi. Pensava que faríem història de la literatura universal (que és el que es fa a l’institut), és a dir, autors, corrents, estils… Però no, va resultar que això, l’única manera en què jo entenia la literatura, no constituïa ni un quart de tot el pla docent! Què era doncs l’altra 80% del grau? Assignatures tan estranyes com “Hermenèutica literària”, “Lírica: formes i motius”, “Literatura i crítica de la cultura” o “Teoria literària feminista”.

Us ho confesso: el primer any de carrera va ser com una bufetada. No entenia res. Ningú entenia res. Ningú entenia què ens estaven explicant. L’únic que començàvem a percebre és que res del que ens havien explicat fins ara de literatura era vàlid. Tots els coneixements que poguéssim tenir se’ns estaven desmuntant. Vam desaprendre tot el que havíem après. I és que els quatre anys de carrera m’han canviat radicalment la manera de veure la literatura, de llegir. Ja no puc sortir de casa sense un llibre i un llapis (del tot indispensable) per llegir en qualsevol moment. La teoria literària m’ho ha canviat tot i m’ha permès formular-me contínuament preguntes sobre com llegeixo i sobre allò que estic llegint. Ja no em satisfà per res pensar que Balzac, Dickens, Zola, Galdós o Oller són tot un seguit d’autors que es dediquen a descriure objectivament durant pàgines i pàgines allò que passa (us prometo que així m’ho van vendre a secundària) perquè no és veritat! No és en absolut així! I és molt més interessant veure allò que els distancia que no pas allò que tenen en comú!

És per això que el que ens proposem en aquesta secció no és pas explicar res, no és oferir respostes. El que volem es plantejar preguntes, donar la volta a coses que potser tots tenim integrades i que mai ens havíem plantejat. Hi ha moltes maneres de fer les coses i el que volem és mostrar-les, no pas dir quines són les correctes i quines no. Però sobretot, el que més desitgem, és enganxar-vos a fer al vostre torn més preguntes, no conformar-vos amb el que us oferim sinó que seguiu intentant donar voltes a les coses, sense parar, mai.