Monogràfics

Cesar Aira | Marta Navarro

Escrit per Marta Navarro

Una cita

“Hay algo maravillosamente práctico en el salto al infinito, y cuanto antes se realice mejor”.

[“El infinito”, El cerebro musical]

Dues edicions

En el cas de César Aira, parlar d’edicions ja és començar a parlar de literatura. L’obra completa de l’autor, que compta – ara per ara – amb més de 80 títols publicats en prop de 30 anys, es troba disgregada per diferents editorials que dificulten l’expressió moderna d'”obra completa“. Alguns dels seus títols es repeteixen en varies col·leccions, d’altres van tenir una curta sortida i després no han tornat a ser editats, hi ha contes recollits en diferents edicions a diferents editorials, i segueixen apareixent constantment nous títols a les llibreries. Donat que Aira utilitza molt sovint el mecanisme de l’autobiografia, la coberta és de bon principi part del seu joc, potser en forma d’un analògic i redundant taulell.

erh31535

Foto: Me gusta leer

Si hagués de decantar-me per una aposta segura escolliria alguna de les edicions de Literatura Random House. El cerebro musical és un bon recull de narracions que serveixen com a peu – en el centpeus amorfe d’Aira – per entrar en contacte amb la seva veu. Un relat menys conegut d’Aira, però amb un encant especial, em sembla que és Dante y Reina, que té dibuixos, a Mate. Sens dubte seria també una decisió sensata per deixar-se guanyar per l’autor.

tapa2 fogwill

Foto: Mansalva

Què té César Aira?

Entrar en la literatura de César Aira és entrar en un joc i és el joc del real. El real té llocs, noms, coses, històries. El problema del real només apareix quan comencem a parlar-ne. La dificultat arriba a l’hora de fer les històries. Pensant en com descriure la seva narrativa, m’apareixia la paraula “onírica”. Totes les coses, els noms i els llocs tenen una mena de substància estranya en el somni, però és especialment en l’encadenament que sospitem que hi ha alguna cosa que no funciona. Això no ens fa directament tremolar, si no que són les coses en sí les que atemoreixen. Però quan l’enllaç deixa de tenir sentit perquè ens fa viure contradiccions, pot aparèixer una lleugera incomoditat per un desplaç que no esperàvem i no volem.

En aquest espai actua la narrativa d’Aira: tot té i no té sentit. Tot és generalment possible, però tant remotament, en un extrem tant inesperat, que és gairebé repugnant que ens presenti d’aquesta manera les possibilitats més extremes del que vivim, especialment en els espais més quotidians i tendres, als que estem acostumats. Aira parla del real, però sobretot parla de l’encadenament del real.

Això implica el malson evident? No en Aira. És més afable, genera el riure. Com la riallada dels infants davant del que no poden comprendre. Però en l’adulta autoconsideració il·lustrada, existeix un somni, que no és malson, i desperta monstres. L’estil d’Aira és lleuger i bonic, precís en els matisos dels dubtes i del dubte per la contradicció de les precisions, a vegades. Necessitem històries i Aira ho sap, ens en dóna a cabassos: capellans que es neguen a batejar formes que no saben reconèixer, punks que proposen amablement follar a noies grasses pel carrer, nens que volen crear una revista literària i acaben obsessionats amb el número decimal que ha d’aparèixer en la portada i, comptant la magnitud de la seva obra, uns quants personatges més.

És curiós assenyalar un personatge molt recurrent que és el mateix César Aira. El mecanisme de l’autobiografia i l’autoficció està més que treballat per molts altres autors contemporanis a Aira però, si em permeteu, com a lectora crec que Aira sap explotar-ne l’element que d’altres autors amaguen enseriosint-lo. Per Aira, l’autoficció no és un gènere digne, és una broma. Però aquesta és la bellesa, la delicadesa i l’aposta rotunda del relat còmic del real, davant del qual la rialla és l’única resposta.

Un personatge

És molt difícil no dir que el millor personatge amb diferència de la novel·lística d’Aira és el que apareix al relat autobiogràfic Cómo me hice monja. No he recomanat aquest on la Marina em diu de recomanar dues edicions, tot i que hauria d’haver-ho fet, perquè sinó em repetia en aquesta part. Seria interessant que el llegíssiu perquè està molt ben escrit i perquè és un clàssic. Va d’una nena-nen que vol ser monja i l’assassinen, val molt la pena. Ah, i és César Aira.

Si t’ha agradat César Aira t’agradarà…

Em ve molt de gust recomanar llibres que fan riure perquè crec que són genials, i que mostren un domini novel·lístic molt excitant. Hem de compartir el mateix tipus d’humor, també és veritat, però confio que sí. En aquest cas recomanaria La germandat del raïm, de John Fante i Oliver VII, d’Antal Szerb.

Foto portada: Infobae

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *