Ressenyes

VELOCIREPTE FEBRER: Relats extraordinaris, Edgar Allan Poe

El mes de gener vaig començar el Velocirepte de Biblioteques de Barcelona amb El cor de les tenebres de Joseph Conrad. En aquesta ocasió, la temàtica era: llibres on el protagonista fos un monstre. De seguida em vaig il·luminar, havia arribat el moment de llegir Frankenstein. No obstant, l’alegria va durar poc. Vaig anar a tres biblioteques diferents i a cap d’elles tenien el llibre a l’exposició. Ho vaig voler interpretar com una senyal divina que em deia que en un gènere on acostumo a fixar-me tan poc, com és la literatura de terror/fantàstica, havia de sorprendre’m. Al final, després de remenar molt, em vaig emportar els Relats extraordinaris de Edgar Allan Poe (sé que tampoc vaig ser molt original).

Ha estat un plaer llegir-lo, però voldria fer una anotació: No sé si sóc jo sola però no és la primera vegada que em passa. De veritat que reconec l’immens talent de Carles Riba com a poeta i literat en general, però almenys a mi com a lectora, les seves traduccions ornamentades, florides i plenes de retòrica fan que no acabi d’endinsar-me dins la història, no aconsegueixo capbussar-me, viure-la.

Els relats extraordinaris i l’inici del gènere

Aquest recull s’obre amb el conegudíssim relat Els assassinats del carrer de la Morgue, que encetarà i serà la base de tota la tradició de la novel·la policíaca posterior. Formarà l’arquetip detectivesc de raonament i deducció lògica de la que s’ha nodrit tanta literatura posterior. I perquè no, també gestarà la figura de l’acompanyant, perquè abans que Sherlock Holmes i Watson fou Dupin i el narrador. I que és un relat que s’ha de llegir, encara que sigui per demostrar-te que, tot i que creguis saber què passa en el cap de Poe, mai no en pots estar segur.

No obstant, ho he de confessar. El que he gaudit més ha sigut llegir el Poe que tenim tots al cap, el Poe de la literatura fantàstica, de La casa Usher. Us explicaré que el meu únic contacte amb la literatura fantàstica i la reflexió sobre el gènere ha sigut el meu estimat Maupassant en relats com L’horlà.

I havent consumit una mica de teoria ja fa uns anys no podia evitar veure en Poe els elements que han fet que se l’anomeni mestre, no de manera gratuïta. Allà hi era tot! I al final, quan pensava en la ressenya només em venia al cap la manera com es configura la xarxa d’elements que ens permeten parlar del fantàstic.

DSC_0596

El fantàstic i els límits del real. Literatura transgressora

Tots els que hem llegit La caiguda de la casa Usher tenim al cap aquella descripció de l’ambient paranormal que tant caracteritza el gènere. Arrenca així:

“Durant tot un dia fuliginós, inexpressiu i mut de la tardor de l’any, que els núvols pesaven feixucs i baixos en el cel, jo havia travessat, sol i a cavall, una extensió de país singularment llòbrega; i a la fi, quan ja s’apropava les ombres del vespre, vaig trobar-me a la vista de la malencònica Casa Usher. […] Què era? – jo em vaig deturar a pensar-hi -, què era allò que talment m’enervava en la contemplació de la Casa Usher? Era un misteri completament insoluble; i jo no em podia abraonar amb les ombrívoles fantasies que s’apinyaven sobre mi tot meditant-hi. Vaig esser forçat a refugiar-me en la conclusió insatisfactòria, que sens dubte hi ha combinacions d’objectes naturals molt simples que tenen el poder d’afectar-nos així”

No obstant, La caiguda de la Casa Usher és molt més que aquesta ambientació. David Roas, probablement la persona que ha estudiat la literatura fantàstica amb més avidesa en aquest país, assenta una premissa: per poder considerar una obra com literatura fantàstica, l’element sobrenatural no pot aparèixer de forma anecdòtica sinó que ha de ser el germen i base de la història. I al meu parer, Poe es dedica a donar-li forma al sobrenatural perquè esdevingui relat.

El més interessant de la literatura fantàstica és aquesta lluita irresoluble entre el real i l’impossible. Per això, una altra premissa és, com per exemple succeeix al William Wilson, que l’ambientació i el món ficcional estiguin regits per les mateixes lleis que la realitat, per demostrar mitjançant el relat la fal·libilitat d’aquestes lleis. David Roas defineix com a objectiu primordial de la literatura fantàstica una reflexió profunda sobre la realitat, sobre els seus límits, i sobretot, i d’aquí la transgressió, es pregunta sobre la validesa de les nostres eines per analitzar la realitat i comprendre-la.

Enfront del fantàstic: intent de racionalitzar-ho tot

No obstant, al fragment de La caiguda de la Casa Usher es pot entreveure un element que per a mi és clau en el gènere: la lluita de l’impossible i el real es materialitza en la ment dels personatges i la lluita per racionalitzar tots els elements paranormals. En aquesta època, la realitat era quelcom que es veia com estable, com susceptible de ser comprès. L’element sobrenatural representa la transgressió, però la part més racional de l’ésser humà es renega a perdre l’estabilitat del món.

“Les seves pors havien anat creixent des d’aleshores. Havia provat d’imaginar-les sense motiu, però no havia pogut. S’havia dit a sí mateix: «No és res sinó el vent dins la xemeneia; no es més que un ratolí que travessa el trespol»; o bé: «És simplement un grill que ha fet un sol xerric». Sí, ell havia provat de confortar-se amb aquestes suposicions; però totes havien estat inútils”. (El cor delator)

Perquè en els relats de Edgar Allan Poe hi ha quelcom que fa més por que un assassinat, la tortura, la persecució. El que fa més por és allò que el nostre cervell, la nostra raó no és capaç de codificar, d’entendre i ens deixa en la més absoluta obscuritat:

“Se sentiren ofegats per un inexpressable horror, en trobar que sota els llenços sepulcrals i sota la màscara cadavèrica que havien empunyat amb una violència tan barroera, no s’allotjava cap forma tangible” (La màscara de la mort roja).

One Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *