Articles,  LIJ | Promoció de la lectura

La cova dels dies | Com ensenyem literatura als instituts?

Sí, sé que pot semblar estrany aquesta amalgama de títol. No obstant, com ja us vaig avançar per Instagram, tot ha format part d’un procés natural que he intentat explicar de la manera més entenedora, ordenada i respectuosa possible (espero haver-ho aconseguit).

La cova dels dies, Marc Artigau

La cova dels dies és una novel·la juvenil (La venen com a crossover però jo no la classificaria com a tal) de Marc Artigau. Aquesta novel·la comença amb dos esdeveniments crucials: la protagonista, la Júlia, fa divuit anys. Aquella mateixa nit el seu avi, que l’ha criada, mor. El que podria semblar una novel·la sobre lligams familiars aviat es tenyirà de thriller i fins i tot de novel·la d’aventures. A partir de la mort de l’avi, la Júlia s’adonarà que no sabia res d’aquell home. I no s’imagina mai que aquest esdeveniment la farà viure un bon grapat d’aventures, entre elles i la més important, la descoberta de la cova dels dies.

Per què m’ha despertat tal interès? Perquè un dels motors de l’aventura són els llibres. Els clàssics hi són presents d’una manera fresca, gens forçada, emocionant, al contrari de com són presentats aquests llibres normalment a les aules, que no fan res més que perpetuar aquell prejudici que els clàssics són avorrits i inintel·ligibles. El dia de la presentació, el Marc Artigau va dir alguna cosa així, i cito de memòria: L’odissea, ben explicada, pot ser tan emocionant com el fenomen que està suposant Joc de Trons”.

DSC_0636

Aquests elements em van portar a pensar que era un llibre amb una gran funcionalitat dins la Biblioteca Escolar. Us explicaré una petita anècdota lectora d’un amic, per il·lustrar que mai es sap d’on pot sorgir una connexió lectora. Aquest noi, durant la seva joventut, enmig de totes les seves lectures es va trobar amb una novel·la titulada Grimpow, que va devorar i gaudir. Als paratextos de la contraportada un titular deia: “El nombre de la rosa de la literatura juvenil”. Ara té una vintena d’anys i és un expert en Umberto Eco. I a mi aquestes anècdotes em posen la pell de gallina. I els professionals de la lectura (no sé si faig bé en incloure’m) HEM D’ASPIRAR SEMPRE A CREAR AQUESTES CONNEXIONS. I crec que aquest llibre és una eina molt bona per fer-ho.

Per casualitats com aquesta, he hagut de llegir l’article La literatura en perill de Tzvetan Todorov del diari l’Avenç. Quan vaig començar Estudis Literaris ens van fer llegir el llibre que parla sobre aquestes qüestions d’una manera més extensa, publicat per Galaxia Gutemberg. Preparar una entrada sobre la Cova dels dies i retrobar-me amb les idees de Todorov van condemnar-me a escriure aquesta entrada tal com l’estàs llegint ara.

9788481098006

Casa del Libro

La literatura als instituts

Abans de començar vull dir que aquesta és una reflexió general i pròpia, basada en la meva experiència i sóc conscient que no totes les aules són iguals i menys encara els docents. Per desgràcia, o almenys aquesta ha estat la meva experiència, els docents que m’han fet estimar la literatura, són ben bé la minoria. Segons Todorov, el gran problema de l’ensenyament de la literatura és el reduccionisme imperant. Ens dediquem a explicar la literatura per exemplificar l’ensenyament del llenguatge; Ensenyem les metodologies i les exemplifiquem amb obres, en comptes de llegir i fer un ús instrumental de la metodologia. En paraules de Todorov, estem més preocupats per l’andamiatge que per l’edifici.

Per tant, la lectura sempre queda en un segon pla. A les aules acabes aprenent el que han dit els crítics d’aquestes obres, en comptes de deixar que siguin les obres les que parlin per sí mateixes. I sovint, la reducció és encara més acusada: els crítics s’invisibilitzen rere un llibre de text que no es qüestiona. I la manera d’avaluar no dista molt d’això: no es pregunta sobre el sentit del llibre sinó sobre elements concrets, personatges, estructura (quantes vegades hauré hagut de respondre en quin capítol es trobava el fragment que apareix a l’examen). Com pot ser? Nosaltres no llegim així!

He d’avisar que el context de Todorov és una mica més “avançat” que en aquest país, on l’estudi que impera és un enfocament històric i nacional. A França, aquest tipus d’estudi va ser substituït per un enfocament estructuralista (que es basa, a grans trets, en considerar la obra com un artefacte amb unes lleis i una lògica pròpies), no exempt de problemes.

Segons Todorov, aquest enfocament històric i nacional, com va reflexionar el Marc en la seva entrada sobre teoria literària, és només un estudi preliminar, mai no pot ser el tot sobre l’obra, perquè l’estarem entenent com una simple conseqüència i per tant, tornem al problema de la reducció excessiva:

“la història literària, és a dir, fonamentalment l’estudi de les causes que comporten l’aparició de l’obra: forces socials, polítiques, ètniques i psicològiques de les que es suposa que el text literari n’és la conseqüència; i també els efectes d’aquest text, la seva difusió, el seu impacte en el públic i la seva influència en altres autors. El que es preferia era inserir la obra literària en una cadena causal”

La reducció, al meu entendre, també té a veure amb la gran generalització i l’escassa lectura. Recordo parlar de realisme, recordo veure un conjunt de noms que s’encabien tots dins unes característiques comunes, com si tots escrivissin igual: Galdós, Clarín, Narcís Oller, Pardo Bazán… Molta descripció, profundament objectius i des del nostre entendre, profundament avorrits. Però els heu llegit? Com ens van fer creure que eren iguals, que no eren més que aquells elements? Ens ho van fer creure perquè explicar per categories és fàcil i operatiu. Però sense cap dubte se’ns oblida que aquest ensenyament basat en categories prèvies sense anar acompanyat d’una lectura (ja no dic de llibres, almenys de fragments!), que ajudin a matissar, a veure les grandeses pròpies de cada un, només aconsegueix una cosa: matar lectors pel camí.

Utilitzant la literatura com exemple ens oblidem de la seva vertadera grandesa. I si en comptes de mostrar-ho només com una eina de les aules, com una cosa que no té res en comú amb ells, que està deslligat del seu món, els mostrem tot allò que la literatura pot fer per ells? I com crec que no puc explicar-me millor del que ho fa Todorov, aquí us el deixo:

“Ara bé, jo no crec que aquesta concepció faci justícia a la literatura, que pot fer molt més i molt millor. Pot donar-nos la mà quan estem profundament deprimits, conduir-nos vers els altres éssers humans que tenim al voltant, fer-nos entendre millor el món i ajudar-nos a viure. No és que sigui, per damunt de tot, una tècnica de curació anímica; però també pot, de passada i com a revelació del món, transformar cadascú de nosaltres des de l’interior. La literatura té un paper vital per fer, però per això cal prendre-se-la en aquell sentit ampli i sòlid que va prevaler a Europa fins al final del segle XIX”.

En el màster de promoció de la lectura que estic cursant, la biblioteca escolar és molt important. I els eixos sobre els quals treballa són tres: aprendre a llegir (que es treballa a les aules), llegir per aprendre (com ens poden ensenyar coses els llibres) i el més important de tots: fomentar el plaer lector (i és preciós perquè no estem parlant d’obligar-los a llegir sinó de ensenyar els nens a gaudir de la  lectura). A secundària tenim resolt com a mínim la primera pota. A infantil i primària tracem tot d’estratègies precioses dins l’escola, les biblioteques públiques i les famílies per fomentar aquest gaudi de la lectura. I si intentem amb més ganes mostrar als joves com gaudir la lectura?

A batxillerat em vaig haver de llegir una novel·la que segons deia la professora, era un clàssic de la literatura catalana: La plaça del diamant es deia, d’una tal Mercè Rodoreda, que segons el que posava el llibre de text s’emmarcava dins la novel·la psicològica. I sabeu què? La meva vida va canviar gràcies a aquell llibre per dues raons fonamentals: en primer lloc perquè vaig trobar allò que diu Todorov. Ja que estem de confessions diré que jo tenia atacs d’ansietat fins fa ben poc. Quan vaig conèixer la novel·lística de Rodoreda l’ansietat estava més punyetera que mai i vaig veure com els llibres no fan miracles, però sí ens donen unes eines per comprendre el món i a nosaltres mateixos que poques coses et donen. I en segon lloc, va canviar la meva vida perquè si estic estudiant Literatura i dedico la meva vida sencera als llibres és perquè aquell llibre va entrar a la meva vida. Però desgraciadament he de confessar que aquí el paper de l’aula no hi va fer RES. Va ser una casualitat. Una lectura obligatòria que va funcionar. Vaig ser del tant per cent baixíssim que l’enganxes a una lectura obligatòria que es presentada a classe de manera insulsa, sense fer justícia a la qualitat i potencial de l’obra.

Avui en dia, trobar-se amb gent que decideix estudiar lletres de manera vocacional després del seu pas per l’institut, és quasi un miracle.

“Tots ells participen d’allò que Kant, en un famós capítol de la Crítica de la facultat de jutjar, considerava un pas obligat del camí vers un sentit comú, que és com dir vers la nostra plena humanitat: “Pensar posant-se en el lloc d’un altre ésser humà”. Pensar i sentir tot adoptant el punt de vista dels altres, persones reals o personatges literaris, és l’únic mitjà per tendir a la universalitat i, per tant, ens permet realitzar la nostra vocació. Per això cal fomentar la lectura per tots els mitjans, i això inclou els llibres que el crític professional jutja amb condescendència, si no amb menyspreu, des d’Els tres mosqueters fins a Harry Potter, novel·les populars que no tan sols han portat milions d’adolescents a la lectura sinó que, a més, els han permès construir-se una primera imatge coherent del món que – no ens posem nerviosos- les lectures següents portaran a matisar i a fer més complexa”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *