Àlgebra literària,  Articles

Què fer amb la biografia dels autors?

Per a moltíssima gent és gairebé imprescindible buscar la vida de l’autor abans de llegir el llibre. Anem a buscar qualsevol cosa a la Viquipèdia per sentir-nos més segurs a l’hora de llegir. Comentaris com “Llegir la seva obra és llegir la seva vida” o “per acabar d’entendre aquest poema cal entendre el moment personal de l’autor quan el va escriure” estan a l’ordre del dia.  Pensem fredament en alguna classe de literatura, algun club de lectura al que haguem assistit, una xerrada… Quantes vegades no comencen explicant-nos la vida de l’autor? Quantes vegades, el temps que s’empra per a tal fi no acaba sent la majoria del temps que es dedica a aquest autor? Sovint una classe sobre la Divina comèdia acaba convertint-se en una classe sobre la vida de Dante.

Però, què passaria si us digués que no cal res de tot això? Fem un experiment: la propera vegada que llegiu un clàssic, espero que aviat, no llegiu la vida de l’autor. Obvieu-la. Llanceu-la a la brossa. Intenteu trobar els significats de l’obra sense conèixer res de l’autor. Us dono la meva paraula de que no us estareu perdent els significats profunds de l’obra. Realment, la vida de l’autor és quelcom que no ens interessa en absolut a l’hora de llegir. Jo fa anys i anys que no les llegeixo si no és per curiositat personal de conèixer la vida d’una persona (separada de la seva faceta d’artista). Normalment no busquem la vida d’un arquitecte o d’un músic per entendre què vol dir tal peça d’art. Per què en literatura és 100% necessari?

Quan he intentat explicar això mateix a amics meus els costa molt, fins i tot algun s’ha posat a la defensiva: és realment incòmode pensar que l’única manera que tenim d’entendre la literatura, d’entendre els autors i els llibres, és falsa i en realitat no se sosté. Posem-nos en situació: al segle XIX una febre científica ho inunda tot. Els nous coneixements en psicologia, en psiquiatria, l’arribada de la teoria de l’evolució, els descobriments en genètica… fan que fins i tot branques del coneixement no científic (com és l’art o la literatura) vulguin apujar-se al carro de la ciència exacta.  Per aquest mateix motiu l’estudi de la literatura necessita trobar solucions exactes als seus problemes i troben la solució en la vida de l’autor: si un autor estava trist quan va escriure el poema vol dir que el sentit últim del poema és la Tristor, com si l’escriptor escrigués els seus poemes plorant a llàgrima viva, clamant als cels la seva pena: com si hi hagués una mena de causa-efecte sentimental que ho domina tot.

DSC_0410

Els autors, ho sabem, ens enganyen. Els autors, ho sabem, fingeixen certes coses i nosaltres ens les creiem perquè signem un pacte per no haver d’estar qüestionant contínuament el que se’ns diu: però és això, res més que un pacte que podem trencar. Com podem saber realment si un autor està trist quan escriu un poema? tan i tan trist que el seu poema no vol dir res més que tristor? Ho podem saber del cert? Lope estava profundament enamorat quan escrivia els seus sonets d’amor? I si en realitat només escrigués a la moda petrarquista del moment?  Us poso un exemple: què fem amb els llibres d’autor anònim? Com els interpretem? Té sentit llegir Homer o Shakespeare, dels que no en sabem pràcticament res? Un cas famós és el de la professora de literatura hispànica Rosa Navarro que ha passat gran part de la seva vida buscant qui és el vertader autor de El Lazarillo de Tormes i afirma saber qui és. Perfecte. Ara que podem afirmar a ciència certa (¿?) que l’autor és Alfonso de Valdés, què fem? Tanquem el llibre i no el tornem a obrir mai més perquè ja han quedat tots els misteris resolts? El Lazarillo segueix dient exactament el mateix amb autor o sense, el que tenim és el text i és a aquest a qui li podem fer preguntes i només amb això les podem intentar resoldre. L’autor, sigui qui sigui, és mort (com deia Roland Barthes) i ens és igual el que pensés. Al final el que queda és el text. I és curiós, perquè normalment, amb autors vius que no són “canònics” no perdem el temps en anar a buscar la seva vida per entendre l’obra. Un llibre que s’acaba de publicar té la sort de ser independent la biografia de la persona que l’ha escrit.

A més a més no hem de pensar pas que la literatura s’ha estudiat sempre així i que aquesta és l’única manera d’estudiar-la. Com us deia és una cosa del segle XIX que molts països ja han superat per antiquada: a França impera sobretot l’Estructuralisme, a Anglaterra el New Criticism, mentre que als Estats Units imperen els Estudis Culturals. Tots aquests corrents són maneres de plantejar-se la literatura que han anat sorgint al llarg del segle XX, mentre que a Espanya el que impera és un sistema radicalment desfasat i superat. A Literatura Hispànica de segon de Batxillerat recordo aprendre’m les vides de Quevedo, Lope o Cervantes de memòria i vomitar-les en un examen en què havia de fer un comentari de text! I com us deia, és propi del segle XIX: després a molts llocs ja ha quedat superat, però i abans? Abans del XIX també s’estudiaven les vides dels autors? No. Dante, quan ens vol indicar com hem d’interpretar el seu gran poema ens diu que ho hem de fer a través del sistema d’interpretació medieval segons el qual tot text bíblic té tres sentits (o quatre, segons el comentarista). Res de la vida de ningú! I Aristòtil? Quan ell ens parla d’Èsquil o Sòfocles a la seva Poètica, no ens parla pas de les seves vides! Ho fa en termes formals de les tragèdies que han escrit i els efectes que produeixen en aquells que les veuen.

Així doncs, la propera vegada que agafeu un llibre “clàssic” intenteu no buscar la vida de l’autor. A veure què passa. Així evitareu pensaments com “l’autor ho va escriure des de l’exili ergo el personatge està enfurismat”. Un cas flagrant del que parla Harold Bloom és el d’Emili Dickynson, una de les majors poetes que mai han existit, i que sovint és reduïda a ser “la boja que viu en unes golfes”. “Oh, pobre Emily! Què malament ho passava! Oh pobre Emily!”. I les seves poesies? Les seves poesies, plenes de llum, força i càrrega vital? On queda això? Eclipsat per una vida. El que tenim, repeteixo, són els textos, no les vides. I el mateix es podria dir de Virginia Woolf: “Oh pobre Virginia! Com de deprimida estava! Oh pobre Virginia, que s’acaba suïcidant!”. I què? Té res a veure La senyora Dalloway –i la revolució textual que portà- amb tot això? Woolf, que renova les tècniques narratives del segle XX transformant la relació espai-temps amb el narrador s’ha convertit per a molts en l’Ofèlia ofegada del quadre prerafaelita de Millais. S’ha convertit en una dona cursi i feble.

I el mateix passa amb les declaracions dels propis autors sobre les seves obres…. Però això ja mereixeria una entrada diferent. Espero que feu aquest exercici i comenteu les vostres sensacions. Allibereu-vos de la biografia! Saber quina marca de tabac fumava Proust no serveix de res! Saber si Roald Dahl era un adúlter no canvia el sentit de Matilda, que en el fons no deixa de ser el següent: llegiu, sigueu curiosos i, sobretot, lliures!

ENTRADA ANTERIOR: Què és la teoria literària?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *