Entrevistes

Maria Guasch | El joc d’escriure avui

De la sensació de llibertat aclaparadora que sent precisament en un presó neix el germen de Els fills de Llacuna Park, la tercera novel·la de Maria Guasch (Begues, 1983), que recentment ha quedat finalista al Premi Òmnium a Millor Novel·la del 2017. Després de Neu fosa (ANY) i Olor de clor sota la roba (any), Maria s’ha obert un camí que li queda de bat a bat i del que segur en sortiran grans coses.

La protagonista d’aquesta novel·la es diu Clara, està en la trentena i comença a treballar com a professora de català al centre penitenciari de Dones de Can Brians. Un personatge que es troba confús, perdut, que tot i la seva edat encara – com molts joves en la seva situació – no poden pagar-se un pis i viu amb el seu germà, la seva cunyada i el seu nebot. En paraules de la Maria: “La Clara està frustrada. Està en un moment vital que li sembla que no ha construït res. Això es demostra en la seva manera de relacionar-se amb els altres personatges, que és bastant disfuncional. Té força problemes per comunicar-se. Vol arribar a connectar però sempre acaba fracassant i les maneres per arribar a l’altre acostumen a ser el desig o la violència soterrada”. Precisament és aquest soterrament, aquestes coses petites les que emergeixen en el llibre per salvar els personatges o condemar-los per sempre.

I de l’afirmació immediata a deixar que l’entrevistés (la qual cosa agraeixo molt) i després d’uns quants missatges i de quadrar horaris, ens trobem al Pati de Lletres de la Universitat de Barcelona, on tinc el privilegi de fer-li unes preguntes.

Hola Maria, moltes gràcies per ser aquí. Primer de tot, enhorabona per la nominació al premi Òmnium. Deu haver estat molt emocionant. Com et sentires?

Sí, va ser emocionant i esgotador alhora. Ha ajudat a revifar molt la novel·la i l’hi ha allargat la vida. En realitat, m’han començat a fotre cas arran de la nominació. Havien sortit cosetes abans i estava contenta perquè la resposta havia estat positiva, però les grans entrevistes han sorgit arran de la nominació. No estava nerviosa,  però la posada en escena no deixa de ser un món desconegut que et toca conèixer: cerimònies, el discurs que faràs i coses tan tontes com la vestimenta que portaràs. I si no hi estàs acostumat et pots atabalar una mica. No obstant, va ser molt bonic.

El panorama de premis en aquest país és, com a mínim, peculiar. El fet de donar els premis a obres no publicades ha fet el procés poc transparent i molt polititzat. Crec que és molt positiu poder comptar amb un premi com aquest, a obra publicada en català.

Sí. A més, el fet que et nominin i fins al cap de dos mesos no es sàpiga qui ha guanyat a priori pot semblar angoixant.  No obstant, en aquells dos mesos els hi estàs fent un favor enorme a les tres novel·les perquè, sense guanyador, tothom fa cas a les tres novel·les. Aquest període d’incertesa fa que la gent estigui per totes per igual.

Com descriuries Els fills de Llacuna Park? Què creus que la diferencia de les dues novel·les anteriors, La neu fosa i Olor de clor sota la roba?

La neu fosa és fosca, asfixiant i, tot i que no pretén ser la típica novel·la de postguerra, succeeix en els anys cinquanta. En acabar vaig sentir la necessitat de llum, d’estiu, de parlar d’un temps que jo conegués, tot i que fos el passat. Així va néixer Olor de clor sota la roba que té com a protagonista una nena de 11 anys a mitjans dels anys 90, en un poble més o menys d’estiueig, que es un territori conegut, inspirat d’alguna manera en el meu poble.

No és una novel·la per a res optimista però sí que hi ha molta llum. Una llum que pot ser molt encegadora i que pot arribar a angoixar però hi ha la presència d’una promesa. Hi ha moments que redimeixen el tedi en què viu aquesta nena, que comença a descobrir que la vida no és com s’imaginava. No obstant, hi ha moments de bellesa, del descobriment de la bellesa en coses petites, en certs gestos, en coses que l’envolten.

I clar, després d’aquesta tenia ganes de fer una cosa més fosca, més adulta, d’una protagonista que tingués l’edat que jo tenia quan vaig començar a escriure, l’edat del desencís absolut, i ubicada en el temps present. A més, si les altres es situaven en un àmbit bastant “rural”, ara volia fer una novel·la urbana. De cop és un tipus de paisatge molt diferent als pobles que havia tractat en les dues anteriors.

DSC_0624

Com et vas començar a interessar per l’escriptura?

Jo vaig estudiar Comunicació Audiovisual i la primera novel·la va ser concebuda com un guió d’una pel·lícula. Sempre m’ha interessat molt el cine i havia treballat uns anys com a guionista, tot i que per peces petites i em venia de gust pensar en un llargmetratge. Quan vaig començar a escriure, cap al segon capítol vaig pensar: “però si això és una novel·la”. El resultat final té molt de guió, i així ho perceben aquells que l’han llegit. Va haver un moment que es va desbordar cap a la novel·la, i això em produïa un plaer molt més gran, perquè no estava encarcerada en el guió, que és un gènere molt complicat perquè està sotmès a la tirania de la imatge, ja que tot allò que expliques s’ha de poder entendre en imatges.

Per a mi va ser un plaer tan gran no haver d’estar sotmesa a aquesta tirania! I després d’aquesta experiència en poc temps vaig sentir la necessitat d’escriure’n una altra deslligant-me definitivament del guió; són totes molt visuals però la interioritat dels personatges emergeix una mica més en les dues darreres. I va venir així, d’una manera bastant intuïtiva i com quelcom que em donava un plaer immens.

I com l’entens avui? Ha canviat la relació amb l’escriptura després de tres novel·les?

Per a mi l’escriptura està molt lligada al gaudi, per molt sòrdida i fosca que sigui la història, com aquesta darrera. Per a mi escriure, com llegir, no és evadir-te de la pròpia vida sinó intensificar-la i amplificar-la. I em costa pensar que jo pugui tenir un projecte literari, com diuen alguns escriptors, perquè ho visc com un joc. I quan dic un joc ho faig amb tota la seriositat en què els nens conceben el joc. Noto que la gent ara em pregunta: I què serà el següent què faràs? I em poso a la defensiva, perquè aquest és un territori que té a veure amb el plaer i el que em demana el cos en cada moment. I si en algun moment sento la necessitat d’escriure una altra cosa, ja veuré quan, què i com. Però no m’atreveixo a plantejar-me un projecte perquè sento que estaria boicotejant allò que em fa escriure, aquest plaer, aquest món que em pertany només a mi, que també té a veure amb la llibertat. Aleshores, m’alegra molt que se’m comenci a prendre seriosament com escriptora però alhora intento que això no interfereixi en aquesta dimensió lúdica que té per a mi l’escriptura.

Escriptura: captar el món i fer-te’l teu o bé traslladar una visió del món i materialitzar-lo?

Suposo que una barreja de les dues. Tinc la sensació de que els personatges m’han vingut a buscar, mai tinc la sensació que hagin sortit de mi. Sé que pot semblar místic però sóc completament honesta. Sé que és mentida perquè evidentment hi ha un esforç, l’he patit i sé què és el pànic a la pàgina en blanc però un cop ha passat el temps, la sensació que em queda no és d’esforç sinó de que hi havia uns personatges que eren allà i em van venir a buscar. No sento que els hagi parit sinó que m’han fet el regal de deixar que els conegui.

Per a mi escriure, com llegir, no és evadir-te de la pròpia vida sinó intensificar-la i amplificar-la. I em costa pensar que jo pugui tenir un projecte literari, com diuen alguns escriptors, perquè ho visc com un joc. I quan dic un joc ho faig amb tota la seriositat en què els nens conceben el joc.

En les diverses entrevistes i crítiques que t’han fet arrel de Els fills de Llacuna Park s’ha repetit la incident costum de trobar referents a les obres. En el teu cas l’han etiquetada amb noms com Mercè Rodoreda i Marta Rojals, casualment escriptores ambdues. Quin valor li atorgues a aquest tipus d’atribucions?

Sí, el cas de les escriptores es dóna molt i de manera molt clara. En moltes entrevistes he sentit l’expressió “literatura per a dones” o que em diuen “a mi m’agrada llegir dones perquè quan ho fas descobreixes coses que…”. No sé, llegint homes també pots descobrir coses i a l’inrevés. De seguida que va sortir em van posar les dues etiquetes, la de Rodoreda i Rojals, que és un honor molt gran – fins i tot massa, sembla aclaparador -. El mercat té aquesta necessitat, de classificar.

Sincerament no eren dos referents que tingués al cap quan escrivia la novel·la, però és veritat que les he llegit ambdues i, sobretot Rodoreda, és un monstre, és sempre el referent de tot. M’agrada moltíssim, l’he llegida molt i pot ser que això emergeixi, tindria sentit perquè a mi m’interessa però no la tenia al cap quan escrivia. Tenia més una estructura imaginària, un model de novel·la negra clàssica americana, curiosament, a l’estil Raymond Chandler, aquests autors que tracten societats en decadència amb personatges molt melancòlics que acaben descobrint secrets molt foscos rere famílies aparentment normals. Tot i que no té res a veure amb una novel·la negra tenia al cap aquest tipus de malenconia que m’havien donat aquest tipus de novel·la quan les vaig llegir.

Després hi ha una sèrie d’autors als quals sempre torno. M’interessa molt la descripció d’espais i per a mi el mestre és Simenon, i ho he dit mil vegades.  També, per exemple, i no té res a veure, està Pavese. Adoro com descriu els espais i m’agrada molt el joc poble-ciutat de les seves obres. Sempre descriu Turí i els pobles del voltant i els personatges es mouen entre les rodalies i la ciutat. Suposo que és una experiència similar a la meva i m’interessa molt.

Crec que les relacions que s’estableixen entre la societat i el creador no són gratuïtes i ho hem pogut veure en els referents que comentaves. Creus que t’ha condicionat el fet de ser una escriptora i no un escriptor?

Ho penso moltes vegades i encara no he tret l’aigua clara però m’interessa i em preocupa. És una qüestió que tota l’estona tinc al cap. Suposo que sí, que a la hora de tractar certs temes anava amb cura. Tinc tendència, i crec que això m’agrada destacar-ho, a representar els homes i els nois de les meves novel·les com objectes misteriosos. Crec que els tracto com tradicionalment s’han tractat les dones – i pot ser aquí penso més en el cinema i no en literatura –.

Apareixen homes que tenen quelcom de home fatal i alhora són molt fràgils i fan que tinguis la sensació que han de ser salvats d’alguna cosa. I això que no feia de manera conscient sinó de manera intuïtiva se m’ha fet conscient i m’ha agradat fer-ho servir. Sento que és una inversió de rols sana. Sé que no és molt agosarat però m’agrada com són els personatges femenins els que van a la recerca del fantasma masculí . Aquí són ells les “doncelles” que han d’ésser rescatades. M’agrada oferir aquesta imatge de home-objecte, de veure’l des de fora com sovint s’han vist les dones. No sé si més enllà d’això hi ha res, m’ho pregunto. Per exemple, em pregunto molt sovint si seria capaç de tenir un protagonista masculí. És una cosa que m’agradaria provar.

I pel que fa a un nivell més “polític” jo sóc bastant novella en el món del llibre i encara m’estic adonant de coses. Hi ha coses que m’irriten i que estan fetes amb molt bona voluntat. Avui m’han trucat d’un lloc per ser jurat en una sèrie de premis i m’han dit “estem buscant dones perquè fins ara només hi havia homes”. Ho diuen de manera que sembla que no t’hagin vingut a buscar perquè els interessis tu en particular. És només per quota? Has de dir-ho amb aquesta naturalitat? Agafem homes que ens interessen i després omplim la resta. I segur que els passa a tantes professionals! I veus aquesta relació en tot: dos homes i una dona en les nominacions per exemple, per fer la gracieta, que no diguin que no hi ha dones. Comences a sospitar de tot.

Llacuna Park 1(1)-2

Maria Guasch

M’agradaria molt saber quins són els llibres que sempre Maria Guasch té sempre a prop.

Diria que són: Nada de Carmen Laforet, Entre visillos de Carmen Martín Gaite i Primera Memoria d’Ana Maria Matute. Aquests són els llibres que més he rellegit. I també Aloma de Mercè Rodoreda, que m’agrada moltíssim. Em va marcar molt i trobo que és riquíssima. Sento que per obligació has de dir que no és la novel·la més brillant però un dia deixaré de dir-ho perquè m’ho sembla. Justament en la seva petitesa, la manera de captar els detalls, els gestos. És d’una complexitat, una riquesa, una manera de tractar la banalitat i després la intensitat. A mi és pot ser de les que més m’han marcat de Rodoreda.

Tot i la quantitat de preguntes que t’han fet al llarg de les nombroses entrevistes em pregunto si se n’han descuidat alguna. Quina pregunta t’hagués agradat que et fessin i no t’han fet?

Pot ser és una ximpleria, però sovint em pregunto perquè ningú em pregunta pel personatge de l’Eloi, el nen petit. Trobo que és important o és un contrapunt que a mi m’interessava molt a la novel·la i ningú es preocupa per aquest personatge. I també m’hagués agradat que em preguntessin per aquesta mirada cap als personatges masculins que no trobo tan representada a les novel·les i m’hagués agradat que algú estirés d’aquest fil.

Però no m’atreveixo a plantejar-me un projecte perquè sento que estaria boicotejant allò que em fa escriure, aquest plaer, aquest món que em pertany només a mi, que també té a veure amb la llibertat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *