Ressenyes

VELOCIREPTE MARÇ: Paradisos Oceànics, Aurora Bertrana

El velocirepte ha arribat a seu tercer mes i per aquí seguim en peu de guerra. Recordem que vam començar amb El cor de les tenebres de Joseph Conrad el mes de gener i Relats extraordinaris de Edgar Allan Poe el mes de febrer. Aquest mes de març el tema era: Dones pioneres. I la taula estava engalanada de donasses que no sabia quina emportar-me a casa. Al final, no vaig haver d’anar a buscar molt lluny i em vaig quedar amb una autora d’aquí, de casa. Que l’edició fos de Rata_ em va semblar doble garantia. I sense més preàmbul podem començar a parlar de llibres, que per això estem aquí.

Sobre l’edició

41md9ridrfl-_sx322_bo1204203200_

Rata_ ha recuperat un text importantíssim en la trajectòria d’Aurora Bertrana – per sort o per desgràcia seva – i per tant, de les lletres catalanes en general. Ho ha fet, a més, com es mereix qualsevol commemoració: amb el màxim respecte i admiració. Així, a més de ser estèticament bonica – com ja ens tenen acostumats amb Rata_ – la trobo ideal per qui es vol submergir en la obra d’Aurora Bertrana. Un capítol de les seves memòries que he gaudit infinitament de llegir, tots els relats de Paradisos Oceànics (sí, tots, fins i tot els 8 que va escriure per a l’edició castellana i que es trobaven inèdits en català i que per fi podem llegir en la nostra llengua), fotografies que acompanyen l’edició i finalment, quatre epílegs de Neus Real, especialista en el tema, Josep M. Fonarellas, escriptor i col·laborador als mitjans, l’editora Iolanda Batallé i finalment, Jenn Díaz, la traductora.

Aurora Bertrana hauria de maleir doblement la seva sort: no només pel fet de ser dona i “atrevir-se” amb la narrativa de viatges, gènere que com a mínim demana una certa independència i que s’ha reservat en la immensa majoria dels casos, als homes; hauria de maleir també la seva procedència, el ser filla de qui era:

“Però, contra la idea que tothom tenia que el pare m’ajudava a escriure, mai no em va aconsellar ni tampoc em va revisar el que havia escrit. […] Si llegia els meus llibres un cop publicats – crec sincerament que ho va fer – no m’hi dedicava cap comentari. El pare era poc expansiu”.

Un escriptor o escriptora pot caure en dos paranys durant la seva trajectòria literària: passar sense pena ni glòria o morir d’èxit, i no en sabria dir quina incomoda més de les dues. L’Aurora Bertrana de Paradissos oceànics, la seva opera prima, va eclipsar Aurora Bertrana.

“De Paradissos oceànics molta gent encara en parla, com si no hagués escrit cap altre llibre, cosa que prova que tot el que he escrit i he publicat des d’aleshores no compta per a aquests lectors. No ho han llegit o no els ha interessat. Paradissos oceànics no ha envellit. Mentre escric aquestes ratlles fa uns trenta.nou anys que l’obra va ser escrita i publicada, i per a la majoria de velles lectors de català continua essent la «meva única obra». No vull discutir amb aquests amables antics lectors meus. A la fi, i àdhuc si jo no hi estic d’acord, aquest impacte (perdoneu la paraula) de la meva primera obra literària obeeix pot ser a raons que no tenen cap relació amb el seu mèrit literari”.

Escriure llibres de viatges

“Amb aquestes dues germanes grans (Aurora Bertrana i Sanmao) tinc en comú el fet de fugir. Perquè d’això tracta el viatge, especialment quan ets dona. Em pregunto si es possible ser dona i no sentir el desig, la necessitat de fugir”.

Iolanda Batallé, editora de Rata_

Tahití, Moorea, Huahine, Raiatea i Bora-Bora són les illes on transcorre el relat d’Aurora Bertrana. La Polinèsia Francesa se’ns desperta a través de la seva narració i se’ns serveix en safata perquè somiem i perquè fugim.

Neus Real, al seu article, tracta de fer latent la importància literària i cultural de l’autora. Estem davant d’una doble perifèria – i perdoneu que ara em posi amb l’argot de sociologia de la literatura però ve de formació –. El territori català sempre ha necessitat, per una banda, una projecció europea a la recerca de models que no trobava o no volia trobar en la literatura hispànica. Per altra banda, necessitava de la producció pròpia d’aquests models. Bertrana fou, per tant, un punt d’inflexió doble. No només va conrear un gènere com és la literatura de viatges, model literari per antonomàsia, sinó que inaugurà la literatura de viatges escrita per dones. A més, com destaca Neus Real, va donar a les lletres catalanes el paradigma de autora contemporània.

La descriu com inquieta, fascinada per la natura, la geografia i subjugada des de ben petita a la possibilitat de veure món. Estem davant d’un personatge que injustament ha estat desconegut ( no sé perquè tenim la tendència en aquest país d’anar a buscar més a fora que a dintre): va formar el primer trio de jazz femení d’Europa i va ser tot un model polític d’esquerres i de reivindicació feminista. Un personatge completament fascinant.

Viurà, del 1926 a 1929 a la Polinèsia Francesa, on es gestaran els Paradisos Oceànics, que obriran la col·lecció Rodamón de Literatura de Viatges de l’Editorial Proa (no em de menystenir el fet d’obrir una col·lecció).

DSC_0704

Escriptura en blau

“És negra nit. Una nit oceànica, fresca, perfumada, silenciosa… Nit d’illa feta amb flaires de corall, perduda en la negra immensitat del Pacífic, lluny de la civilització i dels homes blancs”.

M’he permès la llicència de titular-ho així perquè així ho he sentit. Com illenca, llegir Paradissos oceànics ho ha omplert tot de calma, d’aigua transparent, de blau. Perquè després diguin que llegir no és per tant. Una escriptura refinada, clara, gens pretensiosa i alhora a la recerca de la paraula precisa. Els relats flueixen d’un en altre i sobretot la seva escriptura et transporta sensorialment als escenaris paradisíacs que descriu.

“I embolcallats en la solitud infinita perdem la noció de l’època i del temps. Ens embriaguem de llum, de paisatge, de silenci i d’oblit”.

I el relat sobre la societat que habita en aquelles illes és d’una dona moderna, viatjada i oberta al món. Alhora, i crec que això té a veure amb el fet que sigui una escriptora, una mirada plenament crítica cap a les conseqüències de la colonització i altres aspectes relacionats amb el matrimoni i la sexualitat. Veiem, també, una Aurora fascinada per la llibertat que aquell viatge i la seva gent representa, desenfadada.

“Es podria dir que és el somni d’un poeta, o un meravellós paisatge traçat per un artista màgic. Tal era l’emoció causada en nosaltres pel grandiós espectacle. Però va ser la fada natura, la inigualable creadora. I nosaltres, solitaris viatgers de nit, caminants enamorats seus, rebem la recompensa inapreciable de les nostres privacions”

Còpia de “Estic convençut que la màgia és arreu, però no tenim el que cal per aprofitar-la i treure_n partit, de la mateixa manera que aprofitem l_electricitat, els cavalls o

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *