Àlgebra literària,  Articles

Per què llegir teatre?

No us enganyaré si us dic que el gènere literari que més gaudeixo de llegir és el teatre. Hi ha poesia que m’agrada, i molt, però acostuma a ser-ne poca mentre que la novel·la o el relat sovint em deixen fred.  En canvi, el teatre em fascina, el devoro i em fa desplegar una manera de llegir que no trobo en cap altre gènere literari. I és curiós: sovint m’agrada molt més llegir-lo que veure’l. Un cop, un amic que aprecio moltíssim, em va dir que això de llegir teatre era una tonteria: que només si es veia representat tenia tot el sentit. Aquesta entrada la vull dedicar precisament al noble i menyspreat acte de llegir teatre i intentaré encomanar-vos la necessitat de fer-ho.

En primer lloc m’agradaria deixar clar que la definició que s’acostuma a donar els instituts de la paraula “teatre” és falsa. Però qui pot culpar els mestres si és la mateixa que ofereix la RAE (i el DIEC) com a definició de “literatura dramàtica”: “Género literario al que pertenecen las obras destinadas a la representación escénica.” I això, amics meus, no és cert: el teatre no es concep per a ser representat. El teatre pot ser representat, que és molt diferent. Seria com dir que la poesia és aquell gènere literari al que pertanyen les obres destinades a ser recitades, i això sí que ho trobaríem del tot absurd!  Un professor que he tingut de teoria del text teatral va dir que el teatre és com les dones: les dones poden tenir fills però en cap cas aquesta possibilitat és el que les defineix.

Precisament per això, si el teatre només tingués sentit en la seva condició de representació ens perdríem gran part de la literatura dramàtica mai escrita. Hi ha grans obres que en el panorama català no s’han representat mai o ho han fet d’una manera inefable (penso, per exemple, en el Ricard III dirigit per Xavier Albertí al TNC). Ricard III no és allò. I és que tot espectacle teatral ha passat pel filtre del director, que reinterpreta el text i activa els mecanismes que a ell li interessen. Per això hi ha espectacles brutals que transformen de manera molt estimulant els sentits de l’obra, com va ser el Richard III d’Ostermeier i d’altres que  simplement deceben. És com si el text fos una pedra de jade per polir: informe i bruta, però que conté tota l’espessor i profunditat del color verd propi d’aquest mineral. Després cada director el polirà i li donarà la forma que vulgui: uns la convertiran en quelcom meravellós i ens ho faran veure com no era possible fins aleshores, mentre que d’altres l’esquerdaran i acabarà trencant-se.

18-theater-lede-w710-h473-2x_1000x700

Veure trailer aquí

A més a més, llegir el text teatral té diverses virtuts, la principal de les quals és que no molesten les males actuacions, les direccions pretensioses, les escenografies absurdes i buides o la il·luminació enlluernadora. Personalment, m’acostuma a passar que ben poca cosa que es fa últimament m’agrada gaire, així que prefereixo llegir l’obra i ser feliç. Quantes vegades la cantarella actoral, tan nostrada d’altra banda, no se’ns ha fet insofrible?  Per mi, aquesta és la gran virtut de llegir teatre: l’escenari és dins del meu cap, i em puc imaginar com jo vulgui la representació. No hi ha res imperfecte, en tant que el que ens imaginem és el que nosaltres posaríem davant del públic.

Però més enllà de les virtuts que el narcisisme ens fa veure n’hi ha d’altres, exclusives del procés de lectura i impossibles de trobar en cap altre lloc. Semblaran qüestions evidents, però no ho són tant… És evident que en una representació no podem demanar als autors que aturin un moment, que hem de pair allò que han dit. Tampoc no podem demanar que repeteixin les quatre o cinc darreres intervencions perquè hi ha una senyora que tus i no hem pogut escoltar bé allò que han dit just en el moment culminant de l’obra. Tot això, si ho llegim, no passa. Hi ha monòlegs de Shakespeare d’una espessor lírica, filosòfica i dramàtica que necessiten ser mastegats amb calma. El primer monòleg de Ricard III necessita de diverses lectures, interpretacions, meditacions… I quan el llegim tenim la sort de poder anar desgranant paraula per paraula allò que s’està dient. “Now is the winter of our discontent”: així comença Ricard, i sembla que no però hi ha moltíssima informació en aquesta sol vers. El problema el trobem quan en una representació intentem reflexionar-hi però ja ens trobem que l’actor està recitant el següent vers: “Made glorious summer by this sun of York”. I una altra vegada ens passa el mateix. I així en una cadena continua que no s’acaba fins al final de l’obra. Mentre que si jo ho estic llegint, puc rellegir, aturar, anotar…

Però el que són sens dubte una delícia, i molt sovint amaguen una gran quantitat de subtilesa i màgia són les acotacions. Quan a l’escola fan llegir teatre sempre hi ha algú que s’encarrega de llegir les acotacions. Aquest és el seu paper: acotacionista. I sempre molesta. El pobre vol el seu minut de glòria dient: “entra” o “agafa l’ampolla”, però només fa que molestar. Quan llegim teatre acostuma a passar que ens les saltem, perquè volem saber com continua el diàleg però poc a poc anem descobrint la màgia d’aquestes frases en cursiva i entre parèntesis.

Potser algun cop heu pogut veure una representació de Luces de Bohemia, de Valle-Inclán, però algun cop heu llegit les seves acotacions? Són pura poesia. La llum que ens descriu no té res a envejar a cap sonet de Baudelaire. Són molt més que mera informació per al director. Són perles d’alta literatura. I això, a no ser que el director sigui molt brechtià, no ho podem veure en un escenari. Si veiéssim l’obra damunt d’un escenari, el primer que sentiríem seria la primera intervenció de Max Estrella: “Vuelve a leerme la carta de Buey Apis”. Mentre que si llegim el llibre, el primer que trobem és això:

(Hora crepuscular. Un guardillón con ventano angosto, lleno de sol. Retratos, grabados, autógrafos repartidos por las paredes, sujetos con chinches de dibujante. Conversación lànguida de un hombre ciego y una mujer pelirrubia, triste y fatigada. El hombre ciego es un hiperbólico andaluz, poeta de odas y madrigales, Máximo Estrella. A la pelirrubia, por ser francesa, le dicen en la vecindad Madama Collet).

És o no és preciós?

És ben sabut, no obstant això, que els autors barrocs no en feien servir gaires, d’acotacions, principalment per dos motius: el primer, perquè molts, com Shakespeare, eren presents durant els assajos i fins i tot podien participar com a actors i, per tant, podien donar directament les direccions als actors. El segon motiu, perquè les estrictes normes del classicisme ja marcaven considerablement el que es podia fer i el que no i per tant no calia indicar-ho al text perquè se sobreentenia. És curiós com la rigidesa de les preceptives va propiciar que actualment es puguin aquells textos amb total llibertat precisament perquè hi manquen les acotacions. Tot i això, de vegades, aquests autors, ens deixen algunes perles, com és la cèlebre acotació de The Tempest de Shakespeare, quan l’autor indica: “Entra Ariel, invisible, cantant i jugant.” Perquè les acotacions, com Ariel, també són invisibles però totes canten i juguen amb nosaltres.

Llegeix altres entrades del Marc aquí.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *