Articles,  Espai Porpra

Carbón Animal, Ana Paula Maia

Em trobo immersa a Abalurdes, “fuera del mapa del descubrimiento, en el imaginario de unos pocos visionarios”, un no-lloc quasi apocalíptic on l’escassesa impera i el foc torna a ser l’energia primigènia. Si indago en la seva geografia foradada, no trobaré abundància. Lluny queden aquelles palmeres on canta el Sabia, lluny queda aquell sertão on, malgrat la pobresa i l’aridesa, la comunitat es manté estretament lligada. Em sembla que aquí tot és un qüestionar tot allò que fins aquest moment era entès com identitat brasilera. Recordo l’infern de Dante i els seus nombrosos cercles on els castigats, immobilitzats, negocien el sofriment i l’eternitat. Aquí, a Abalurdes, el temps sembla aturar-se en una pausa de mort i cendra; l’aïllament travessa el seu espai com una plaga. Em pregunto si es possible saber les coordenades reals d’Abalurdes, si en les seves proximitats trobaré veïns o fantasmes del Brasil.

Crec que Ana Paula Maia inverteix els termes mitjançant els quals es construeixen la identitat i la pertinença. L’estranyesa i la violència que invoca el llenguatge de Maia és la mateixa estranyesa i violència d’aquell que viu en els marges, d’aquell que contribueix al procés civilitzatori que es construeix sobre la seva pròpia exclusió. El no-lloc, des del meu punt de vista, no és tant la definició de Auge March al voltant de la individualitat solitària, allò provisional i efímer, com l’impossibilitat de participar d’un projecte de progrés. D’aquesta manera, es construeix un palimpsest juntament amb el lloc i per això ambdós constitueixen les dues cares d’una mateixa moneda. Aquest palimpsest permet reconstruir contínuament el joc de l’identitat i de la relació entre Abalurdes i Brasil.

Maia posa el focus en certes qüestions que em semblen fonamentals per entendre aquest joc amb la identitat brasilera. Per una banda, la mort és una constant en la rutina dels pobletans. Si la vida, en el món desenvolupat i tecnològic de la metròpoli, suposa una efervescència continua de producció de béns de consum, ara és la mort el motor que fa treballar el submón. La mort també assenyala el revers de la sobreproducció i el suposat progrés, l’escassesa.

A més, la mort ho equipara tot, igual que el foc de la carboneria o el foc que consumeix els edificis i les vides que Ernesto Wesley intenta salvar. Si acabes carbonitzat i convertit en cendra ja no hi ha res a definir, només podran identificar-te si conserves la dentadura. Ana Paula Maia, desdibuixa, així, allò que un dia fou humà i tingué senyes d’identitat. Només ens queda preguntar-nos qui va ser aquella persona, què la feia humana i quin lloc ocupava. Anul·lant la vida es crea la pregunta per la vida.

Un altre element és la violència, que no es troba únicament present en les condicions de vida o professions dels pobletans, sinó també en els seus cossos. Per exemple, Ernesto Wesley, ple de cicatrius, sofreix una afecció que el torna insensible al dolor de les cremades i les ferides, constituint una mena d’aïllament amb el món. Aquest aïllament també és una forma de violència. També em trobo amb aquest tancament a la mina: allà els miners són idèntics i impossibles d’identificar durant la seva jornada. Enfrontats a l’obscuritat a la profunditat de la mina com talps, “son hombres ciegos, sordos y mudos a causa de la ceniza”, que enyoren, com Edgar Wilson, veure el cel.

Si em trasllado a la presó, l’aïllament es tradueix a l’incapacitat dels personatges que l’habiten de pensar en una possible vida fora d’ella. La presó constitueix un microcosmos en sí mateix amb les seves pròpies regles de funcionament, on la justícia institucional posa les reixes, però la justícia de dins els salva o els condemna a la mort. Erasmo Wagner negocia contínuament amb aquesta idea de justícia institucional en negar-se a treballar pels guardes i fer neta la presó. Ell decideix sota els seus propis paràmetres quan exercir aquesta justícia i amb qui.

Les consideracions al voltant de la identitat també són ampliades quan el límit entre l’home i l’anial es dilueix. Ho veiem quan un i altre són impossibles d’identificar després de ser reduïts a carbó per a la producció d’energia. També ocorre quan es compara els miners amb les mules, o quan la gossa de Ernesto Wesley, Yocasta, cava la tomba de la veïna que amenaça amb matar-la. Què domina a què?: domina allò humà a l’animal o a la inversa? Qui decideix qui són les bèsties de càrrega en el procés civilitzador del Brasil? Són bèsties els que suporten tota la càrrega? Són bèsties aquells que posen la càrrega sota les espatlles dels altres?

En aquest joc, nosaltres lectors, decidim quina fitxa hem de moure, quina lògica aplicar al tauler. Maia ens dona les eines per qüestionar, però nosaltres ens hem de fer càrrec de les nostres tirades. Nosaltres som responsables de la nostra definició d’identitat brasilera en ser conscients dels nostres coneixement i desnaturalitzar-los. Maia em sembla una escriptora imprescindible perquè ens treu de la nostra comoditat lectora, perquè ens qüestiona tot un procés històric discursiu que es construeix sobre la naturalització d’idees hegemòniques.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *