Monogràfics

Cesare Pavese | Maria Guasch

Escrit per: Maria Guasch Surribas

Una cita

“Tot esperant mirava entorn meu: l’arrebossat, rugós sota aquella llum; un matoll d’herba de la terrassa, contra el cel; el gran silenci del migdia. En l’estrèpit del carro que s’allunyava, vaig pensar que aquells eren els llocs familiars de l’Oreste, el qual hi havia nascut i crescut, i que devien dir-li qui sap què. Vaig pensar quants llocs hi ha al món que pertanyen d’aquesta manera a algú; que algú duu a la sang i ningú més no ho sap. Vaig tornar a trucar, amb la mà.”

[El diable als turons, 1948]

Dos llibres

Tres amics, en Pieretto, l’Oreste i el narrador, vagaregen pels carrers nocturns de Torí, buscant alguna cosa que no sabrien dir què és. Són joves i no tenen mai son. Durant l’estiu, decideixen instal·lar-se al poble de l’Oreste, un niu de carrers penjat entre vinyes i tossals. Són els pujols que donen nom a El diable als turons, una novel·la sobre l’amistat juvenil, el desconcert i la pèrdua, la fragilitat i l’ambigüitat de les relacions afectives i el desig. Evocadora sense caure en la malenconia, intensa sense necessitat d’efectismes, El diable als turons és segurament un dels relats més senzills i alhora més densos de l’univers de Pavese.

Font: Anobii

La teva terra es presenta, en aquest sentit, com l’altra cara de la moneda d’un mateix paisatge, d’una mateixa joventut. La vida al camp, els turons i les vinyes, s’ofereixen als ulls del protagonista, un noi de ciutat que tot just acaba de sortir de la presó, com un teixit inextricable d’odis i violències ancestrals, de passions i abusos que no coneixen altra llei que la dels lligams de sang. L’aspror de la terra assoleix una presència hipnòtica al llarg d’unes pàgines que es llegeixen d’una tirada, gairebé sense alè.

Què té Pavese?

Trames senzilles, una escriptura lleugera, de frases curtes i cadència suau, com la del propi paisatge que descriu, així com la veu equívoca de personatges aparentment banals es conjuguen en el Pavese novel·lista per crear, com qui no vol la cosa, un imaginari poderós, carregat de símbols i de misteri; d’una barreja d’alegria de viure i malestar.

El riu, la lluna o els rostolls adquireixen més presència que les persones, embolcallant-les en un aire de fatalitat i bellesa. Els turons que envolten Torí actuen com els cants de sirena que amenacen la frivolitat de la vida a ciutat, la mesquinesa i els somnis precaris d’uns éssers que, lluny de qualsevol psicologisme, se’ns apareixen en l’enigma de la immediatesa, sense saber explicar-se ells mateixos ni la inquietud que batega rere els seus gestos ni les seves paraules i decisions sobtades. Pavese és, per sobre de tot, un creador d’ambients i d’estats d’ànim, un narrador atent als moviment fútils de l’existència, sempre contraposats a la rotunditat, a la dimensió mítica del paisatge.

Un personatge

Ja sigui al camp o a ciutat, les aigües del Po exerceixen una atracció constant en els personatges de Pavese, fins al punt d’erigir-se ell mateix —el riu—, en un actor fonamental de l’univers de l’autor. “Aquell estiu, els matins me n’anava al Po una o dues hores. M’agradava de remar fins que estava ben suat i aleshores capbussar-me en l’aigua freda, encara fosca, que entra dins els ulls i els renta”, ens relata el narrador d’El diable als turons.

El riu és la vida, la possibilitat de retrobar un estat més pur d’existència, però també pot representar la mort. El mateix personatge ens diu: “Pensava en la idea d’en Pieretto que el camp, roent sota el sol d’agost, fa pensar en la mort. No anava errat. El lleu estremiment que ens causava el fet d’anar nus i saber-ho, d’amagar-nos a tots els esguards, i banyar-nos, colrats com troncs, tenia quelcom de sinistre: era més bestial que humà”. De la mateixa manera, el nen protagonista d’El nom, un dels relats que conformen Festes d’agost, espera a la vora del riu l’aparició del misteri, la serp d’aigua que s’endú les criatures guiant-se pels ecos dels noms infantils que les mares criden des dels balcons.

 

Si t’ha agradat Pavese, t’agradarà…

És gairebé inevitable enllaçar el nom de Pavese amb el de Natalia Ginzburg. Amics i companys en el cercle torinès d’intel·lectuals antifeixistes, els dos autors comparteixen paisatge vital i literari, una mateixa sensibilitat per les històries i els personatges en aparença anodins, una fascinació similar per Torí i els pobles que l’envolten.

Les veus del vespre és una obra especialment commovedora per la manera de construir el temps, de conquerir una densitat temporal a partir de petits detalls, de diàlegs sense importància, de gestos perduts, que no troben correspondència, que ningú recull.

Quasi a les antípodes, el fulgor adolescent que es respira a la novel·la Estiu al llac, d’Alberto Vigevani, s’emparenta secretament amb les experiències que Pavese narra a Festes d’agost. Si a la tendresa juvenil hi afegim la crueltat, a Primera memoria, d’Ana Maria Matute, s’hi poden trobar ecos de l’obra de l’autor piemontès en el tractament de l’espai, hostil i captivador alhora, de ressonàncies mítiques.

 

FOTO DESTACADA: Frases de la vida

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *