Àlgebra literària,  Articles

Existeix una forma correcta de llegir un poema?

(el poema com un cofre de fusta obscura, en el fons d’una piràmide o una cova oblidada, que exigeix vuitanta moviments de petits mecanismes per obrir-se i per fi mostrar el seu contingut a l’heroi: “si moc la retòrica cap aquí, i ara la mètrica, en conjugació amb les referències bíbliques, i ara tiro de la palanca de les influències de l’autor, mentre giro la maneta de la seva biografia… hajà! I dins de la caixa-puzzle, en un pergamí, el Significat Únic del Poema, només mostrat al lector que ha col·locat totes les claus en l’ordre adequat).

Doncs no! I quina meravella, que no hi hagi forma correcta de llegir un poema, perquè això és precisament allò que els manté vius, a la pàgina i entre els llavis. Si aquest Significat Únic del Poema existís, l’encadenaria al seu moment històric, les seves circumstàncies particulars, i no continuaria ressonant en els futurs lectors. Un poema sorgeix en unes circumstàncies concretes, sense cap dubte, però la seva interpretació no s’esgota en aquell moment. Es deixa llegir i interpretar de formes diferents amb resultats diversos; suggereix, assenyala, desvetlla.

Ara bé, hi ha una sèrie d’estratègies que ens poden ajudar a llegir-lo i, així, gaudir-lo d’una altra, descobrir els seus passatges secrets o arribar a les nostres pròpies conclusions. Com a la teoria literària en general, hi ha veus crítiques que protestes: “no! Així no es gaudeix un poema! Un poema t’ha d’arribar directament! Això que fas és… esquarterar-lo!” Jo crec que és com obrir un rellotge de paret: veure com els engranatges funcionen dintre amb una precisió quasi màgica fa que em meravelli més l’aparent senzillesa del mecanisme per fora.

Però a mi m’agrada la novel·la gòtica, així que aquí està la meva recepta per esquarterar un poema (i tornar a cosir-lo després, òbviament).

1. Llegir-lo una vegada per a un mateix, i fer-nos una idea general del que explica

A vegades, com en els sonets de Shakespeare, els últims versos resumeixen l’idea principal o la conclusió a la qual arriba el poema. No obstant, en altres, aquests últims versos modifiquen o afegeixen un matís al significat de tot allò que hem llegit, i ens obliga a rellegir-lo amb aquest nou significat al cap (se m’ocorre “La paràbola del jove i el vell”, del poeta anglès Wilfred Owen).

 

2. Llegir-lo en veu alta.

Com el Marc explica de forma impecable aquí, una obra de teatre no és necessàriament escrita per a ser representada, i un poema no ha de ser llegit en veu alta per consumar-se com a poema, o alguna cosa així. No obstant això, una de les diferència entre la poesia i la prosa és l’ús d’un ritme, d’una cadència, d’una successió de sons que creen un efecte en ser pronunciats. “Stopping by woods on a snowy evening”, de Robert Frost, és un poema de quatre estrofes, cadascuna amb quatre versos. L’últim, “And milers to go before I sleep’ / ‘I milles per caminar abans de dormir” es repeteix dues vegades, i llegir-lo en veu alta fa que soni com un conjur o un mantra que un es diu a si mateix per convèncer-se, com si en repassar les paraules per segona vegada aquestes quedessin millor gravades en nosaltres.

 

3. Quin tipus de poema és?

Un cop sabem de què parla el poema, podem fixar-nos en com s’organitzen els seus versos. Hi ha formes ja marcades de composicions poètiques, i si el poeta ha decidit triar una és perquè vol que aquestes connotacions influeixin en la seva lectura, per així inscriure’l en una tradició, comprendre’l amb una clau concreta o fins i tot sabotejar-les. El romanç, un gènere poètic amb unes normes molt concretes, és una composició emblemàtica de la literatura espanyola; per això Lorca l’escull quan escriu el seu Romancero Gitano, tan diferent al seu Poeta a Nova York.

 

4.Quin llenguatge fa servir? Com són les seves paraules, com s’organitzen en el poema?

De vegades, l’autor tria paraules que semblen estar mancades de qualsevol element poètic, com a “El ciutadà desconegut”, d’Auden, ple de termes burocràtics: “He was found by the Bureau of Statistics to be/ One against whom there was no official complaint,”. El mateix fa Stanislav Lem, però en el seu relat “El Electrobardo de Trurl”, en què una màquina compon un poema que parla “del amor y de la muerte, pero expresándose en términos de matemáticas superiores, sobre todo los del álgebra de tensores. Puede entrar también la topología superior y el análisis. Que el poema sea fuerte en erótica, e incluso atrevido, y que todo pase en las esferas cibernéticas”. La traducció espanyola és bona, però l’anglesa és increïble:

I see the eigenvalue in thine eye,

I hear the tender tensor in thy sigh.

Bernoulli would have been content to die,

Had he but known such a² cos 2 Ø!

 

Aquests dos exemples són bastant extrems. Per què s’esforcen a escollir paraules tan… antipoètiques? Doncs per diluir i tacar els límits del que és suposadament poètic, potser; per reivindicar-les com poètiques, potser; per subratllar la incapacitat del sistema de fer-se un lloc a l’art o la humanitat, en el cas d’Auden; perquè pot, en el cas de Lem.

Góngora és famós per crear poemes enrevessats, tant en el pla semàntic com en el conceptual, però en el sonet “Mientras por competir con tu Cabello” no necessita cap paraula guardada a la pàgina més corcada del diccionari per crear l’efecte que cerca. Compara els atributs de l’estimada amb “oro, lilio, clavel, cristal luciente”, paraules que evoquen suavitat, colors, brillantor, i una lleugeresa que s’estén a la pronunciació, amb totes aquestes eles i is. I després de construir els versos amb tota aquesta lluminositat, l’arrenca de soca-rel, la enfonsa, ja que tot es convertirà aviat en “tierra, en humo, en polvo, en sombra, en nada”, un vers final ni radiant ni delicat, que cau sobre el lector com un cop de destral.

Un exemple d’això que m’encanta el signa Emily Dickinson, en el seu poema “Because that you are going …”. Tracta de la mort dels éssers estimats i el dolor que causa, i acaba amb l’esperança que Déu, en algun moment, ens els retorni:

If “All is possible with” him

As he besides concedes

He will refund us finally

Our confiscated Gods—

 

“Confiscated” i “Refund”, “confiscats” i “reemborsar / reintegrar”, respectivament, són termes legals, mercantils, o, en qualsevol cas, tremendament humans. No tenen res a veure amb com un pensaria que es declama sobre el Cel o la Resurrecció; però just això fa petita la veu poètica davant d’una dimensió incomprensible i abismal per a la qual no tenim ni tan sols un llenguatge, com és la mort, i alhora … li dóna certa dignitat, com si estigués disposada a estudiar el codi penal sencer per reclamar davant d’una incommensurable multinacional divina.

5. Quines imatges poètiques crea?

De vegades, el més evocatiu d’un poema no està en el seu llenguatge, sinó en el poder de les imatges i els conceptes que desplega per al lector. Aquí radica, per exemple, la força del poeta grec Kavafis i la seva impermeabilitat als canvis d’idioma; no importa a quin idioma es tradueixi, la seva visió poètica romandrà. En una classe d’espanyol, una estudiant americana em va dir que uns versos de Miguel Hernández, pertanyents al seu “Elegia a Ramón Sijé” li havien impactat per la passió descoratjadora que mostren, la cruesa desesperada de la tristesa que expressen. En ells, Hernández plora al seu amic mort:

 

Quiero escarbar la tierra con los dientes,

quiero apartar la tierra parte

a parte a dentelladas secas y calientes.

.

Quiero minar la tierra hasta encontrarte

y besarte la noble calavera

y desamordazarte y regresarte.

 

En fi, aquests són els passos que (de forma molt més caòtica i asistemàtica del que sembla en aquesta llista) porto a terme quan m’agrada un poema. També l’escric, perquè copiar-lo a mà dona un relleu inesperat a les paraules, o intent memoritzar, que sembla una forma de domar el poema però que en realitat és donar-li el poder perquè t’assalti quan vulgui (jo ja no puc mirar un bosc sense pensar en el poema de Robert Frost que he esmentat abans, on diu que the woods are lovely, dark and deep /).

Però un poema mai roman estàtic, ni tan sols per al mateix lector; un vers aparentment irrellevant es converteix en la seva clau, deu anys després de descobrir-ho. Com a La Història Interminable d’Ende, cada estrofa pot donar peu a una altra història, que serà explicada en una altra ocasió. Un poema no és un cofre obert per una única clau; un poema són estrelles al cel, i és el lector qui traça la constel·lació.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *