Ressenyes

La setmana del llibre en català | Dos llibres

La Setmana del llibre en Català és ja una d’aquelles cites amb la cultura que no poden faltar als calendaris dels lletraferits catalans. Perquè si la determinació de poder llegir tot el que passa entre les nostres mans és forta, de cada vegada tenim més opcions de fer-ho en el nostre idioma. Des d’aquí agrair la tasca diària que fan aquelles editorials valentes que han sabut trobar oportunitats i determinació allò on altres només veien un negoci poc rentable. Gràcies a la tasca, per exemple, de l’Editorial Adesiara, puc llegir-me Emma, de Jane Austen, que mira que no és cap cosa rara, però fins ara no podia.

La meva selecció de llibres en aquesta fira han estat dos (no tenia temps de més), ben diferents: Queda’t amb mi, de l’escriptora nigeriana Ayobami Adebayo, publicada per Angle Editorial en català i per Gatopardo Ediciones en castellà; també, i de manera inesperada, em va arribar a les mans el darrer llibre del ja conegudíssim Sergi Pàmies, sota el títol L’art de portar gavardina editat per Quaderns Crema. Dic inesperada perquè des de fa un temps estic col·laborant amb l’editorial Quaderns Crema i Acantilado, i van sorprendre’m enviant-me un exemplar d’aquest llibre.

Queda’t amb mi, Ayobami Adebayo

“Has vist mai Déu en una sala de parts donant a llum una criatura? Digue’m, Yejide, has vist mai Déu a la sala de parts? Són les dones les que fabriquen fills, i si tu no pots, llavors ets un home i prou. Ningú no t’hauria de considerar una dona. […] Aquesta vida no és complicada, Yejide. Si no pots tenir fills, deixa que el meu fill els tingui amb la Funmi”.

Aquesta cita, que acompanya la contracoberta de l’edició catalana, em sembla perfecta per predisposar el lector a la lectura que es trobarà en aquestes pàgines. La història d’un matrimoni per amor a la Nigèria dels anys 80 que decideixen defugir de la poligàmia per adoptar el rol de parella monògama. Però si la infertilitat encara és vista a dia d’avui com un tabú i una sort de fracàs en la nostra condició com a dones, en aquesta novel·la esdevé el nucli i el principi del declivi. De què serveix una dona que no pot tenir fills? La pressió social arriba a ser tal que la Yejide perd completament la salut mental.

És un llibre molt dur, marcat per les pèrdues, per les esqueixades, per les decepcions… i més dur que això és veure el canvi que esdevé en la protagonista a partir de l’incapacitat de tenir fills. La societat la pressiona tant que em va semblar tristíssim veure als extrems que arriba, com va perdent el seny.

És una novel·la que passa com l’aigua, que es devora i et devora, que no pots deixar, que es llegeix d’una estirada perquè, sense gaires sorpreses d’estil, és la història el que compta, el que fa treballar tota la maquinària.

Crec que és un moviment literari necessari no només la centralització de la veu femenina, silenciada i portada als marges durant tant de temps sinó adoptar les veus encara més marginals: les que viuen en els marges per ser dones i en la perifèria per no respondre al cànon occidental, blanc i europeocentrista. La literatura sempre ens ha servit per conèixer una mica més del món i una mica més de nosaltres mateixos. Enriquim la nostra mirada.

“Això és tot, doncs… quinze anys aquí i, tot i que la casa no està en flames, l’únic que m’enduc és una bossa d’or i una muda. Les coses que m’importen les duc a dins, tancades dins el meu pit com si es tractés d’una tomba, un lloc permanent, el meu cofre del tresor, que recorda un taüt”

 

L’art de portar gavardina, Sergi Pàmies

“Urgència d’escriure sense cap altre propòsit que el de recordar com la mare sempre deia que l’avantatge de ser escriptor és que tot el que vivim – una pena d’amor, un naufragi, l’eufòria per un fill que acaba de néixer – és susceptible, tard o d’hora, de convertir-se en literatura”.

I de la literatura nigeriana passem a un reconegudíssim Sergi Pàmies i el seu últim llibre de relats. M’encantaria poder entrar en comparacions erudites del seu estil respecte altres llibres de relats però em temo que m’estreno amb aquest i pot ser entraré en repeticions que un lector introduït en la seva narrativa trobarà redundant.

La primera pregunta que se’m planteja, i concretament en aquest conte, Nadala maternofilial és el fet de si aquell home que es representa, aquell fill d’una escriptora famosa que va viure a l’exili, no serà el mateix Pàmies. Per sort, la teoria literària m’ha conduit sempre a la mateixa resposta: bah, tant s’hi val. Perquè en aquest conte ja t’està donant les claus de lectura: que tot és susceptible d’esdevenir literatura així que creu-t’ho tot i no et creguis res.

Crec que tots tenim un tema que intel·lectualment ens posa a cent el cervell quan llegim. Alguns els passa amb les novel·les que parlen sobre les relacions mare-filla, alguns amb la ironia tràgica, alguns amb la intertextualitat… a mi amb la meta ficció. És així, és la meva debilitat lectora. Em poses al davant un llibre que intenta fer explícits en tot moment els mecanismes que el componen, que et deixa entreveure els mecanismes de ficció, i em tens guanyada. I els ginys en aquest llibre de contes són constants i ho fa amb una tendresa de qui estima l’ofici i alhora amb una seguretat de qui sap on posa el peu, que m’ha semblat una delícia.

“Recuperem el recurs cinematogràfic del pas del temps i afegim-hi escenes de pluja, imatges de terrasses de cafès parisencs o de cementiris melancònicament inspiradors. Introduïm-hi escenes de convulsions polítiques, a Praga o a Berlín, per transmetre la sensació que la història avança gràcies a les batzegades de conflictes en els quals, de manera sistemàtica, sempre hi ha líders amb gavardina que es dirigeixen a les masses enfervorides”

També hi havia una altra predisposició o un perill a la fascinació o decepció d’aquest llibre: que som una gran admiradora dels relats. Crec, i és una opinió humil, que és un gènere que necessita d’un geni especial, d’un duende, d’un talent, d’una ploma específica. Un gènere on les esquerdes i les inconnexions es veuen amb facilitat, on culminar amb un triple mortal és una tasca àrdua que es treballa línia a línia. Aquí m’hi he trobat un mestre del gènere i et portava quasi al límit de la tendresa. Anaves deambulant pels seus contes com qui t’explica la teva pròpia vida (i de forma quasi literal perquè hi ha històries explicades en segona persona) fins que et portava a les últimes línies i no podies dir res més que: Sí, senyor.

(m’abstindré de posar cap dels finals perquè no voldria destrossar-vos la lectura).

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *