Monogràfics

T. S. Eliot | Marc F. Cuyàs

Escrit per: Marc F. Cuyàs

Una cita

«only is here / The white flat face of Death, God’s silent servant, / And behind the face of Death the Judgement / And behind the Judgement the Void, more horrid than active shapes of hell»

[Murder in the cathedral, 1935]

«nomes resta aquí / el pàl·lid i magre rostre de la mort, silenciosa serventa de Déu, / i darrera el rostre de la mort, el judici. / I darrera el judici, la buidor, més espantosa que els actius habitants de l’infern.»

[Mort a la catedral. Traducció de Josep Urdeix]

 

Dos llibres

El primer, i que no pot no ésser-hi en aquesta tria, és The Waste Land. El famosíssim poema d’Eliot considerat per molts la seva obra més important. Un llarg poema hermètic, complicat, d’imatges confoses però que alhora, ensenyant-nos la desolació de la primer guerra mundial, és estranyament transparent.

Sí, d’acord, no és el poema del flam (quin reclam!) de Martí i Pol i cal una estona per pair-lo però només per arribar a l’única conclusió possible: és una meravella. A més a més, no sé si soc jo, però la poesia en anglès sona tan fina a l’óïda… Impossible no recordar cada dia durant les setmanes prèvies de Sant Jordi els primers versos: «April is the cruellest month, breeding / lilacs out of the dead land […]». Per això us recomano la versió de Lumen, bilingüe, amb una traducció que crec li fa molta justícia.

Me gusta leer

En segon lloc, i portant Eliot cap a casa, us recomano Murder in the Cathedral. Tothom recorda l’Eliot poeta però gairebé sempre s’oblida l’Eliot dramaturg. Cap al final de la seva vida, Eliot abandona la poesia i es dedica de ple al teatre, escrivint obres cabdals com és aquesta (de la que més endavant us en parlaré). En català o castellà és difícil de trobar i només està disponible actualment en l’edició de Lumen de Cuatro Cuartetos que al final porta, a mode d’apèndix, aquesta obra i The Rock. Hi ha una edició descatalogada en català del seu teatre, que inclou Assassinat a la catedral però la traducció, un altre cop, crec que és millor la d’Andreu Jaume (a més de tenir la virtut de ser bilingüe).

Què té Eliot?

Eliot té moltes coses: és un dels grans exponents del Modernism anglès, un gran amant de la paròdia i l’humor, un dels crítics més sagaços de la primera meitat del segle XX, renovador de la poesia moderna, editor de Faber and Faber (que publicà, entre d’altres, W. H. Auden)… Potser per tot això, Eliot acostuma a no caure gaire bé actualment: és la quinta essència de l’home blanc, aristocràtic, ric, cristià, europeu, humanista (en el mal sentit de la paraula), elitista… Però si hi ha una cosa que m’agrada d’ell és, sens dubte, la capacitat intel·lectiva de comprendre la religió. Eliot, anglicà convençut, era profundament religiós i vivia la seva fe des de la raó. L’espiritualitat està present per tot arreu i crec que és una bona lectura per a persones amb crisis existencials de caire espiritual.  De fet, la cita que he triat ja va en aquesta línia. La religiositat (que no la religió) impregna per completa la seva obra.

Per aquesta raó també la seva obra està inundada de cites de Dante, la Bíblia, Sant Agustí, mantres budistes…: és fortament intertextual. Aquest és l’altre element que més m’agrada. Com tota obra pretesament intertextual, està farcida de tresors que el lector ha de trobar.

Si no les troba no passa res, és pràcticament impossible trobar tots els secrets, però si ho fa es desplegaran grans quantitats de sentits, múltiples, complexos i contradictoris.  Eliot, obsessionat pel pas del temps: «Time present and time past / are both perhaps present in time future, / and time future contained in time past. / If all time is eternally present / all time is unredeemable», Four Quartets, v. 1-5) manté una relació particularment especial amb la tradició, amb els textos passats: els busca i els tracta com a textos presents, com a textos propis, com a textos de ningú.

Un personatge

Tot i que podria haver triat a Flebas el Fenici (de la quarta part de The Waste Land), trio el protagonista de Murder in the Cathedral, inspirat en Sir Thomas Becket, arquebisbe de Canterbury. El Becket històric (1118-1170) era conseller i amic de confiança del rei, qui el feu arquebisbe pensant que així el poder secular podria controlar el poder eclesiàstic. Becket però, un cop consolidat el seu poder dins l’Església desafia al rei reclamant la separació total de poders. El rei el condemna a l’exili tot i que Becket torna per defensar els seus ideals: l’obra d’Eliot es basa en els últims dies de vida abans de ser assassinat pels homes del rei.

Becket és un home orgullós i no pas del tot modèlic, temptat per la possibilitat de morir, no per uns ideals, sinó com a màrtir amb l’única voluntat de ser considerat sant. No per casualitat la paraula «pride» és utilitzada per tots els personatges per referir-se en algun moment a Becket. És el gran personatge tràgic convertit en una funesta titella còmica. Tota l’obra és una mena d’intent de tragèdia (amb el seu cor, la hybris, el seu llenguatge elevat, el final fatal, escrita en vers…) però que no pot sinó ser còmica culminant amb una paràbasi lamentable.

 

Si t’ha agradat Eliot, t’agradarà…

En el seu dia, quan vaig fer el monogràfic de Dante, vaig recomanar a Eliot (recordem que Eliot considerava molt millor a Dante que a Shakespeare, per exemple) però ara us recomanaré dos més que no us deixaran pas freds. En primer lloc el mestre poètic d’Eliot, Ezra Pound.

Pound, considerat per Eliot com il miglior fabbro a la manera dantesca, és un autor, si cap, encara més complicat que el seu deixeble, una personalitat estranya i filofeixista. Però si us ha agradat Eliot us agradaran els seus Cantos. Trobareu una edició del Cantos pisans meravellosa a Adesiara, bilingüe i amb traducció del immillorable Francesc Parcerisas.

L’altre autor que us recomano és Nikos Kazantzakis, autor grec de la mateixa generació que Eliot. D’ençà que el vaig descobrir l’any passat s’ha convertit en un dels meus autors de capçalera. Kazantzakis és capaç, com ningú ho és, de mostrar les contradiccions espirituals d’un temps tan difícils com els de la primera meitat del segle XX.

Només us dic que era profundament religiós (sentia una admiració per la figura de Crist gairebé difícil d’explicar) però alhora era profundament nietzscheà i militava en les doctrines del filòsof alemany. Com creure en Déu quan estàs convençut de que ha mort? (Si mai faig el monogràfic de Kazantzakis us explicaré la seva resposta a aquesta pregunta) Us recomano qualsevol dels seus llibres (cada cop n’estan apareixent més!) però principalment Zorba el griego (Acantilado) o L’última temptació de Crist (Adesiara), llibre pel que va ser excomulgat i  pel que no va poder ser enterrat en un cementiri cristià.

 

FOTO DESTACADA: Harvard

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *