Monogràfics

Mercè Rodoreda | Marina Llompart

Una cita

«El mirà una mica inquieta. Alguna cosa no era com sempre. La soca del llorer estava coberta d’uns regalims de color de mangra. I la terra, al voltant, era molla i clapada d’estries vermelles. Aquells regalims brillaven. Els toca amb la punta d’un dit, s’olorà el dit i no feia olor de res. Mirà enlaire. Per entre les fulles espesses veié una cosa blanca, com si un llençol hagués caigut d’un balcó i hagués quedat penjat al mig del llorer. Tornà a passar el dit pels regalims i arrencà a córrer esperitada i cridant que per la soca del llorer baixava sang. L’Armanda digué: “Anem a dalt a veure què passa”, tot donant una mala mirada a la Júlia perquè estava tan esverada. Pujaren al tercer pis, sortiren al balcó i s’hi abocaren. L’Armanda es tapà la cara amb les mans i es doblegà tota com si li haguessin clavat un cop de puny al ventre. Les altres dues es senyarem amb els ulls tancats».

[Mirall trencat, 1974]

Dos llibres

Tot i caure en el clixé us recomanaria que si només podeu tastar-la un cop agaféssiu La plaça del diamant. Aquí sabràs si Rodoreda està feta per tu o no. Aquells que descobreixen en ella aquell delectar-se amb les paraules com la mel (o com la fel) juro que repetiran i tindran ocasió de deambular per una obra literària molt diversa. Aquells que no vulguin jugar al seu joc, suposo que se’ls ha acabat aquí la partida.

La plaça del diamant és una novel·la que ja es situa un pas per sobre de les que havia escrit fins el moment i alhora sap mantenir aquells trets genuïnament rodoredians que l’acompanyen des dels inicis. Però aquella càrrega simbòlica, aquella solemnitat, aquella fredor, aquell esquinçament dins la desgràcia, la forma com es recrea amb els personatges i aquella forma de jugar amb les paraules, s’ha d’experimentar, s’ha de tastar un cop a la vida. I si puc fer una recomanació, faré la mateixa que pels lectors de Lorca: no obsessionar-se excessivament pel simbolisme.

Tota la seva obra és simbòlica i ens tornaríem bojos si haguéssim de fer una enciclopèdia de la simbologia exacte de cada flor en Jardí vora el mar. Es tracta de no carregar-se el llibre amb la lectura enciclopèdica però caminar a palpentes sabent que tot objecte que Rodoreda posa en joc és significatiu.

I si t’ha agradat, i si vols una Rodoreda més condensada, més portada a la màxima expressió llegeix alguna cosa de la seva darrera etapa, com Viatges i flors o La mort i la primavera. Sobretot la segona, són composicions molt peculiars on el símbol esdevé la peça central i l’escenari és simplement un pretext des d’on començar a escriure. Un autèntic geni rau en aquestes obres, amb més ombres que llum, i ens ofereix un autèntic monument literari. Al·legories, metàfores, veritat o mentida… no ens importa perquè tot es tan “natural, tan extraordinàriament quotidià, tan de veritat” que ens oblidem que allò, el poble més bonic del món, pot ser tampoc existeix.

Què té Mercè Rodoreda?

Sempre dic, a tothom que escriu monogràfics, que vull llegir la seva lectura i no fer tesi, perquè el format no ens ho permet i tampoc ho anhelem. El que té Mercè Rodoreda que em crida, m’obre en canal i em buida tota és la seva extraordinària cruesa literària. I dic cruesa perquè sempre he descrit la seva escriptura com un tros de carn crua per mi: no era agradable de veure, era desagradable de menjar, però com em curava la fam que jo tenia!

Aquest punt de crueltat, d’imatges obscures, de predilecció pel detall més humanament fotut, aquella botella de salfumant, aquelles morts escabroses a les seves novel·les, aquella Maria empalada al llorer, aquella ciutat dels penjats, responien una necessitat – pot ser macabra – que tenia com a lectora. Sense tot això, s’obvia una part de la seva obra que és tan diferent, tan genuïna i tan interessant… Aquella manera d’escriure tan seva que és impossible no reconèixer-la a la segona coma.

I també, no podem no parlar de la seva simbologia, sobretot pel que fa a les flors. És inabastable, glicines per tot arreu, flors que signifiquen, que matisen, que desmenteixen, que intensifiquen. Però ens caldrien potser quatre monogràfics com aquests per abraçar aquest tema.

Un personatge

Un i només un. Un que podrien ser les flors, que podria ser la famosíssima Colometa, la jove Aloma, la Teresa Goday, la mateixa Maria de Mirall trencat…  Però si m’he de quedar amb algun em quedaré amb el jardiner i narrador de Jardí vora el mar, que el vaig sentir a prop com si fos meu. A part que la novel·la és extraordinària, el personatge fa l’amor a aquell jardí i la passió que sent per la naturalesa impregna les pàgines i ho omple tot. I ho fa literalment perquè la novel·la transcorre en el mateix jardí tota l’estona i a través de la única visió d’aquest personatge – sense més nom que el de la seva professió – i se’ns va fent patent la vida de la família i la del propi narrador. I enmig de tot això, un florir i morir, florir i morir.

Tots els personatges de Rodoreda són extremadament humans i amb això, llum i ombra. I com jo ja sospitava, i Rodoreda m’ho va confirmar, més ombra que llum. I aquesta ombra, aquesta mica d’obscuritat perversa ens fa tan, tan interessants, tan misteriosos i tan sacres, que s’ha d’exhibir. En aquest cas, el jardiner serveix de mirall, d’ullera per veure el món i l’obscuritat dels altres. Amb Rodoreda només correm un perill: acabar descobrint la pròpia obscuritat i esdevenir un altre personatge.

Si t’ha agradat Mercè Rodoreda, t’agradarà…

Si us agraden les seves descripcions llegiu a Virginia Woolf, si us agrada l’artefacte monstruós que crea amb el temps pot ser us agradarà Proust, si necessiteu que us relatin amb forma de flor llegiu a Lorca… Personalment, aquella dosi de cruesa que necessito l’he trobada en una altra escriptora, salvant les múltiples distàncies que separen les seves obres: Natalia Ginzburg. La mateixa solemnitat ens descriu un tros de pa i la mort d’un nen. Que la desgràcia ve de la profunda plenitud amb que les expliquen.

I una altra analogia que he trobat recentment és que llegiu Les ciutats invisibles d’Italo Calvino si Viatges i Flors us ha agradat, us ha cridat (o la inversa).

 

IMATGE COBERTA: Fundació Mercè Rodoreda

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *