Àlgebra literària,  Articles

Intertex… què? : lectura com a paranoia

“Intertextualitat: relació de copresència entre dos o més textos, de tal manera que un/s figura/n incardinat/s en l’altre, amb o sense menció o referència, això és, de forma explícita o no.” -Anònim (o no)

Per a mi, la intertextualitat és un terme “operatiu”, un concepte que m’ajuda més que d’altres a entendre, a assimilar, els textos literaris. Com ja he dit algun altre cop, cadascú ha de buscar les eines que li siguin més útils per aprofundir en la literatura sense pretendre que només n’hi hagi una de vàlida. Personalment, la intertextualitat sempre la tinc a la tauleta de nit per si necessito il·luminar algun llibre.

La Lizara deia en una altra entrada que la poesia no és un cofre amb set panys que calgui obrir per arribar al sentit però, al meu entendre, potser sí que ho és. Entenc que el cofre sí té set panys, però són uns panys inútils: el cofre ja és obert. Podem obrir-lo directament, prescindint-ne, agafar el que considerem oportú d’allà dins i marxar. Però a mi, el que m’agrada més és entretenir-me amb un filferro intentant forçar-los. El més important no és el destí: és preferible que la travessia duri molts anys.

Aquests panys imaginaris són els trossos d’altres texts amagats dins d’un nou text: texts antics que l’autor va llegir en algun moment i que aprofita per construir el seu propi. Tot text està construït com un mosaic de cites, tot text és absorció i transformació d’un altre text. Tots els textos literaris sorgeixen d’altres textos literaris, cada paraula, frase o segment és una nova manera d’entendre altres escrits que el precedeixen o que l’envolten.

Aquest procediment s’ha utilitzat al llarg dels segles i no ha passat mai res: fer aparèixer cites sense citar-les és un joc innocent, divertit, tímid. Aquest mecanisme per tant té a veure directament amb el concepte de tradició: cal recórrer a ella per saber quins textos ens són útils i quin no. Cap obra, per iconoclasta o “original” (què significa exactament aquesta paraula?) que sigui, ve al món o a nosaltres de novo. Fins i tot el més aïllat i solipsista dels creadors és presoner a la tela d’aranya de la selecció i el muntatge. Però no ens confonguem: l’autor pot ser conscient o no d’aquesta selecció de fragments que ha llegit.

És inevitable que les lectures deixin un pòsit, un ferment en tots i cadascun de nosaltres. És precisament per això que no ens ha d’interessar si l’autor n’era conscient: ens és igual si va citar a propòsit un versicle bíblic o li va sortir de manera inconscient. Tornant a la metàfora del cofre: no ens interessa si l’autor va tancar els panys d’una manera més o menys difícil. Només ens ha d’interessar una cosa: si nosaltres, els lectors, som capaços d’obrir-los.

Cada generació de lector llegeix les obres literàries de manera diferent i potser jo, quan llegeixi un text de X hi trobaré una cita de Y i, per tant, a partir d’aquell moment associaré a X amb Y encara que potser, no ho sé, no es llegiren mútuament. Per tant, la intertextualitat és la percepció del lector de les relacions entre dues obres, no pas la voluntat d’un autor de relacionar-les.  La interpretació d’un text radica en què un mateix se situï, a l’hora d’interpretar, en un procés de tradició. Llegir, per tant, es converteix en un procés de nedar entre textos.

L’apreciació que fem un poeta en realitat és l’apreciació de la relació que manté aquest amb els poetes i artistes morts. No podem valorar-lo en ell mateix; l’hem de col·locar, per contrast i comparació, entre els morts. Us posaré un exemple molt fàcil: en un llibre de Calvino podem trobar una cita (no citada) de Crim i càstig de Dostoievski. Hem d’entendre per tant, que hi ha un oceà fet amb lletres que es van combinant per crear coses noves.

La frase de Dostoievski dins del llibre de Calvino té un significat radicalment diferent del sentit que tenia en el llibre de l’autor rus però el nexe hi és, i veure-ho ens ajudarà a gaudir la complexitat i la subtilesa de les relacions literàries.  En aquest sentit, no podem valorar a Calvino en ell tot sol, sinó que cal posar-lo entre Dostoievski, Perec, els contes populars italians i tot allò que ell fa servir per crear les seves poètiques i que nosaltres hem sabut percebre. El lector és l’espai en què totes les cites que creen l’escriptura s’inscriuen sense que cap es perdi; la unitat del text radica no en el seu origen sinó en la seva destinació.

Al cap i a la fi, els llibres sempre parlen d’altres llibres i cada història explica una història ja explicada. Els llibres parlen entre ells. Aquest procediment, com ja us he dit s’ha fet servir des dels orígens de la literatura (Virgili mira cap a Homer, Shakespeare mira cap a Sèneca i Galdós mira cap a Cervantes) però és un recurs molt propi de la postmodernitat. Els autors postmoderns entenen que tot el que es podia dir ja s’ha dit, que la literatura s’ha esgotat: no val la pena intentar dir coses noves sinó jugar i reconstruir allò ja dit per canviar el seu significat. És una manera d’entendre la creació literària com un joc innocent, sense problemes, sense compromisos.

El postmodernisme no té per objecte ni la destrucció de les formes modernes ni el ressorgiment del passat, sinó la coexistència pacífica d’estils, alleugerir la irritació que provoca l’oposició entre tradició-modernitat i és així com neixen autors com Umberto Eco, John Barth, Amélie Nothomb… En aquest sentit, gran part de l’obra de Joyce ja anuncia tot això. Com també us he comentat ja en una altra entrada, T. S. Eliot va afegir unes notes a peu de pàgina per explicar les referències intertextuals de The Waste Land: això és un símptoma de l’ansietat d’Eliot per donar a conèixer els intertextos que va utilitzar. El postmodernisme és doncs un modernisme que ja no sent aquesta ansietat.

De totes formes, no hem de ser ingenus i creure que això només es dona entre textos: pel·lícules, simfonies, edificis, pintures, constantment es parlen les unes a les altres així com també ho fan amb les altres arts. Llegir utilitzant la intertextualitat com a eina implica tornar-se un pèl paranoic. “Això ja ho he llegit en un altre lloc…”, “segur que això és una cita però no sé de què…”, “Ha! Això ho has tret de no sé quin llibre! T’he enxampat”… Al final, qualsevol ou que ens trobem a una novel·la ens fa pensar en el Humpty Dumpty d’Alícia al país de les meravelles. Qualsevol tempesta és la tempesta d’El rei Lear, que apareix inesperadament per deixar-nos tan xop com al propi rei Lear, com una ombra d’aquest rei. Estímul o menyspreu a través de la repetició?

L’exemple suprem: Uptown Funk de Ronson i Mars. És l’obra mestra de la intertextualitat dels últims anys. Aquesta cançó, que tothom ha escoltat, és una collage de fragments, cites, melodies i ritmes de música funk i soul dels 70. Hi ha referències a Trinidad James, James Brown, Prince, Michael Jackson, The Gap Band, The Sequence, Quincy Jones, Kool and the Gang, The Sugarhill Band, Earth, Wind and Fire… i moltíssims més. El propi Mark Ronson ha declarat moltes vegades el seu propòsit de crear una peça intertextual.

Ara bé, és possible que no sabessis tot això però estic segur que no saber-ho no t’ha privat de gaudir-la, divertir-te, donar-ho tot a la pista de ball. Això és la intertextualitat: tot torna a començar, tot comença, tot acaba.

P.S.: en aquest article, un terç del que està escrit no és meu: el 35,51% del que heu llegit són cites. Pensàveu que m’estàveu llegint a mi però heu llegit també a Barthes, Eco, Steiner, Kristeva, Perec, Canetti, Riffaterre, Aparicio, Lipovetsky, Lethem, Eliot, Gadamer, Allen, Sanchis Sinisterra, Meseguer… Ara bé, què correspon a qui ja ho heu de decidir vosaltres. Plagi? Imitació servil? Furt? Potser sí. Potser no.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *