Articles

Un conte per entendre Virginia Woolf

Virginia Woolf, la miris des d’on la miris, mai perd en brillantor: la dualitat sexual que es treballa a l’Orlando (1928), la dinamitació absoluta del temps a La senyora Dalloway (1925), o la reflexió literària amb la dona en el centre a Una cambra pròpia (1929).

Però hi ha un petit conte, anterior a totes aquestes obres paradigmàtiques, que no podia deixar que passés per aquí sense pena ni glòria. The mark on the wall, és un conte de 1917 que al 1921 s’agrupa en el llibre Monday or Tuesday. En català no l’han traduït mai (des d’aquí piquem l’ullet a totes les editorials catalanes que ens segueixin). El podeu trobar en castellà, en l’edició d’Olañeta i la versió il·lustrada que va publicar Nórdica.

En aquest petit relat conflueixen tots els elements que enaltirien Virginia Woolf com una de les principals agents transformadores de la novel·la moderna. The mark on the wall comença: “Sería a mediados de enero del presente año cuando levanté la vista y vi por primera vez la marca en la pared”. Aquest petit pretext, aquesta marca a la paret servirà de motor per despertar un dels mecanismes literaris més coneguts de Virginia Woolf i tot el Modernism anglès: el flux de consciència. Estem davant un relat on Woolf, a més de dur els elements a la pràctica, hi reflexiona, els explicita, els comenta com si es tractés d’un assaig, un manifest a petites pinzellades.

“Con que facilidad nuestros pensamientos se arrojan sobre un nuevo objeto y lo levantan un poco, como hormigas frenéticas que alzan una brizna de hierba, para luego abandonarlo…”. Tots sabem que això no és cert, la mestria de Woolf està precisament en aquest frenetisme controlat, perquè el flux mai no es perd i sempre es recupera.

L’autora ens presenta aquest pensament que es dispersa constantment, que es clarament imprecís. En aquest relat, a més, aquesta crítica al pensament és un crítica, en última instància, a la futilitat de la vida i a la miserable condició humana (recordem que estem a finals de la I Guerra Mundial), que després de tants segles de civilització sembla no haver entès res, només a perdre coses pel camí. Una vida precària buida l’observadora de la taca a la paret. La grandesa de Woolf és, precisament, aquesta capacitat d’omplir aquestes buidors amb la més alta demostració de l’art.

“Sí, eso parece expresar la celeridad de la vida, el desgaste y la renovación constantes, todo tan fortuito, todo tan arbitrario…”

La I Guerra Mundial no només va introduir una nova confrontació bèl·lica industrialitzada i totalment nova sinó que va deixar una Europa sacsejada i profundament traumatitzada com es veu a La senyora Dalloway. Sovint es va criticar “l’escapisme” literari dels autors del modernism anglès. Aquests autors busquen, a través de la renovació de les tècniques narratives, d’aquest canvi de paradigma, representar aquesta vida ja com quelcom sense sentit, purament arbitrari, el relat d’una societat que ha canviat per sempre, un trauma que s’ha instal·lat per quedar-se a viure.

“Es como despertar a medianoche por una espantosa pesadilla: nos apresuramos a encender la luz y nos quedamos quietos, adorando la còmoda, adorando la solidez y la realidad, dorando el mundo impersonal que es la pruebla de una existència ajena a la nuestra”.

Com es representa la història davant tals circumstàncies? En aquest relat ella explicita la manca d’interès que sent per la ficció històrica a favor d’unes noves tècniques narratives: “Ojalá pudiera dar con un agradable hilo de pensamiento, un hilo que indirectamente me dejara bien parada”.

“Los novelistas del futuro comprenderán cada vez más la importància de estos reflejos, porque no hay un único reflejo, por supuesto, sino un número casi infinito; estas son las profundidades que exploraran, los fantasmas que perseguiran. Omitirán gradualmente de sus historias la descripción de la realidad, que daran por sabida, como hicieron los griegos y quizá Shakespeare…, però estas generalizaciones no son necesarias. El sonido militar de la palabra es suficiente”.

I entre paraules premonitòries tenim tot el seu projecte narratiu! El canvi de paradigma implica que projectes literaris com podrien ser el de Balzac o Victor Hugo, aquest intent de radiografiar una societat sencera com res unitari i amb sentit, aquests relats tancats i unitaris, deixen de tenir sentit. Com es representa la societat de la matança?

El realisme deixa de tenir sentit en aquest context; les certeses esdevenen ombres; les persones, fantasmes, subjectes desdibuixats, imperfectes, esquerdats. El món en què viu Woolf ja no necessita crear un relat històric amb els esdeveniments i precisament es portarà a terme una deconstrucció total de la història. Recordem que a més del context bèl·lic s’ha de tenir en compte que l’època es correspon amb una revolució total en el terreny de la psicologia, amb el psicoanàlisi.

Aquesta absència de veritat o de relat únic, de certesa, de realitat objectiva té relació precisament amb el contra discurs que s’està gestant en el terreny de la literatura i que explotarà amb la II Guerra Mundial, en contra del relat únic del progrés que es gestava des de l’Il·lustració. Un relat que ja no representa a Woolf perquè contradiu el que s’està vivint, contradiu els fets i contradiu la seva condició de dona.

La dona del relat es podria haver aixecat fa estona per buscar una resposta a la maleïda pregunta: què és aquella marca a la paret. Però Virginia Woolf prefereix dur-nos a través del relat per aquells llocs que a ella li interessen. A través d’aquesta incertesa i neguit constant que ens produeix el desdibuixament de la marca i la impossibilitat de saber de què es tracta ens parla del seu projecte narratiu, que no deixa de ser una subversió decidida de la realitat. I ens porta, finalment, en un desenllaç del tot absurd, que no mereixia un relat, o sí? Un final absurd i arbitrari, en última instància, com la vida mateixa.

“Qué ocupa ahora el lugar de esas cosas, me pregunto, de esas cosas teóricamente reales? Los Hombres, tal vez, si se es una mujer; el punto de vista masculino que gobierna nuestras vides, que dicta las normas…”

I aquests discursos, que adquireixen la naturalitat d’un pedestal, es poden invertir, subvertir perquè són interessats, polítics i ideològics.

podeu llegir el monogràfic de Virginia Woolf, escrit per Helena Villalobos aquí.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *