Monogràfics

Clarice Lispector | Sara Jiménez

Escrit per Sara Jiménez (@nnoviembre)

 

Una cita

«Puedo no tener sentido pero es la misma falta de sentido que tiene la vena que late»

[Agua viva, 1973]

Dos llibres

Conèixer Lispector és una tasca complicada: no apareix en els plans d’estudi dels instituts, a vegades ni tan sols en les carreres on se suposa que hauríem de trobar-la. No sé com va arribar a la meva vida, però recordo que internet estava ple de frases seves.

Per sort, quasi tota la seva obra està publicada a l’Editorial Siruela. Algunes en edició tapa dura, altres en tapa tova… cada llibre està preciosament editat i, segons el meu limitat coneixement, bastant ben traduïts.

Tot i que sóc partidària de començar pel llibre que més ens cridi l’atenció, per aquells que busquen un camí a seguir, recomano dues obres: els Cuentos reunidos i Agua viva. Per una banda, els relats et permeten aprofundir en l’obra de Lispector, beure’t a glops la seva narrativa, la quotidianitat que impregna cada relat; en aquestes pàgines es troba l’essència de la seva obra. Per una altra banda, Agua viva és una forma de transgredir els límits del llenguatge, de l’existència. Hi ha aquí un fluir de consciència, una indagació en la pròpia existència, Clarice en estat pur.

 

Què té Clarice Lispector?

Lispector té una de les veus narratives més increïbles que he trobat. Utilitza l’escriptura com un diàleg amb sí mateixa, per interrogar-se, per entendre’s i explicar-se. Llegir-la és assistir a una autòpsia: ella s’obre en canal, deixa que l’escriptura brolli des de les entranyes, reflectint l’angoixa existencial que la persegueix.

La recerca de la identitat humana i en especial de la identitat femenina és la constant que travessa la seva obra. En les seves obres veiem una continua tensió entre l’incapacitat d’expressar la realitat i la necessitat de fer-ho, una tensió que porta al límit la història i els personatges.

Personatges

No es pot parlar d’un personatge en concret quan es tracta de Lispector, és impossible centrar-se en un.  En les obres de Lispector trobem que la història es difumina per donar protagonisme i centrar-se per complet en els personatges. La seva preocupació pel coneixement d’allò humà es plasma en la literatura a través de l’exploració dels personatges, dominats per l’angoixa.

Per aquest motiu ella es centra en el desenvolupament de la intimitat d’aquests personatges, com es relacionen amb els seus sentiments, dotant els relats d’una gran tensió psicològica on l’acció queda relegada a un segon pla.

Si t’ha agradat Clarice Lispector, t’agradarà…

Si després de devorar un relat de Lispector et quedes amb ganes de seguir descobrint autores de tal intensitat és probable que vulguis llegir l’Alejandra Pizarnik. Hi ha moltes coses personals que comparteixen ambdues però des del punt de vista literari hi ha un vincle clar: l’angoixa existencial domina l’obra de les dues autores (tot i que Pizarnik ho porta a l’extrem) i una continua indagació en allò humà.

Però el millor – almenys per a mi, clar – és aquesta escriptura visceral, que sorgeix de les entranyes i que recorda aquella nàusea sartreana però que aquí pren un caire molt més intens, més desesperat.

I si us ha agradat Agua Viva, us agradarà Un soplo de vida, us dono la meva paraula.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *