Projectes

La felicitat subversiva

Sent, després de mesos d’abandonament absolut d’aquest espai, escriure’t. Si, a tu. Escriure’t sobre una cosa que m’ha passat i no deixo de donar-li voltes. Aquest fet ha coincidit amb les meves vacances, i això ha fet que tingués molt temps per pensar.
Fa unes setmanes vaig tenir una entrevista de feina. Una entrevista que se suposava que hauria de fer-me feliç. No obstant això, per a mi arribava en el pitjor moment: som feliç com estic ara. Sí, feliç ficada en els mil projectes, ocupada 24/7. I per què? Perquè totes i cada una de les coses em fan sentir orgullosa; llevar-me amb ganes; sento que tot el que faig té un valor.
Quin era el problema en dir que no, doncs? Que socialment això no és sostenible ni exitós: em llevo als matins i me’ls passo treballant com a freelance en una revista, faig tallers de literatura i estic com externa en una editorial que m’apassiona. A la tarda faig la meva jornada laboral a l’Fnac.

Aconsellada per la meva gent propera vaig anar a aquella entrevista i com també m’havien aconsellat, vaig fer cas al meu instint, a com el meu cos veia tota la situació. Vaig sortir d’allà convençuda que l’únic que em temptava era l’opció de tenir un sou decent d’una vegada. Però amor, felicitat, convicció, aquestes paraules s’havien esfumat. Vaig decidir esperar uns dies, a veure si apareixien. Res. Només veia renúncia de tot allò que avui dia em fa feliç.

Hàbilment, vaig decidir explicar el menys possible aquest fet, perquè som molt influenciable i no volia que res em determinés. A dintre, però, hi havia una por encara més profunda. Sabia que la meva decisió no era fàcil d’entendre.

Pensant que el càrrec estava molt per sobre les meves capacitats actuals i del meu estat mental, vaig donar per fet que no em trucarien. Però ho van fer. Dins meu una onada de valentia es va apoderar de mi per dir, educada i decididament: Crec que ara mateix no funcionaria, gràcies.

Aquella mateixa nit, aquella trucada va sortir en una conversa. Aquella mateixa nit, la valenta que s’havia atrevit a dir que no, es va atrevir a explicar-ho. El meu interlocutor no ho va entendre. Vaig dur les meves capacitats argumentadores al màxim fins que el meu interlocutor semblava convençut. Entendrem, entre línies, que no l’havia convençut i que afirmava amb el cap per quedar bé.


Però res d’això hauria passat a la inversa. No hauria hagut de donar tantes explicacions perquè algú entengués que havia agafat una feina que EN AQUEST MOMENT DE LA MEVA VIDA sabia que no em faria feliç, que no volia les hòsties que m’enduria, que sabia que no podria amb aquella pressió. No hauria hagut de donar explicacions si hagués dit que renunciava a tot allò que em feia feliç perquè hi havia diners pel mig.
Però clar, estava dient que seguiria aconseguint la meva vida digna compaginant mil feines. Perquè avui en dia, com deia Bob Pop en aquesta entrevista, voler ser feliç és subversiu, quasi antisistema.


M’agrada més la definició d’èxit de Charuca si se’m permet: Tenir èxit és estar enamorat de la teva pròpia vida. Pot ser, enamorat és dir massa però les meves sensacions s’hi acosten. A vegades costa desfer-se de la llosa social però he volgut escriure això per si algú em llegeix i es troba tan perduda, petita i insegura com jo em vaig sentir.


Ser feliç hauria de voler dir alguna cosa. I si fer molts diners et fa feliç, si és important per tu, endavant! Però si per tu la felicitat i l’èxit és parlar amb orgull de què fas, criar una granja de flors, treballar a un restaurant, fer classes de reforç o treballar de _______________ (tot és possible), hauria de significar alguna cosa. Fins i tot, a vegades, podem decidir que la feina no és el més important sinó allò que ens permet: conciliar, donar una certa estabilitat familiar, tenir temps lliure, etc.

Amanda Palmer, per seguir citant, dinamita en el seu llibre:

“Un estudio elaborado por la universidad de Princeton en 2010 bajo la dirección de dos economistas concluyó que el dinero SÍ da la felicidad, pero solo hasta cierto punto […] en el que las necesidades básicas, junto a algunas comodidades extra, están cubiertas. Más allá, la incidencia del dinero sobre la felicidad cae en picado.  […] Dicho de otro modo, lo contrario de “nunca es bastante” es simplemente: Bastante”.

I això, no és falta d’ambició. És pensar que no hi ha una manera única de fer les coses. Li podeu dir subversió. No sé si té sentit tot això però tenia una necessitat massa gran de no guardar-m’ho. Podem parlar-ne a comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *