Ressenyes

L’estrany cas de la lectura d’estiu

Una calor apocalíptica s’ha introduït a les nostres vides i quasi no ens deixa respirar. Però l’estiu, o això veig a la llibreria, desperta unes fervents ganes de llegir. Sí, com ho sents. Que es llevin les bosses de ràfia, els capells bohemis, que no. Que es veu que el millor complement per la platja és un llibre. M’agradaria dir un bon llibre, però no és el cas. Estic parlant d’una desfilada de persones que em demanen que els recomani un llibre per anar a la platja, que fa bonic, però m’alerten que no els esculli segons què perquè durant la resta de l’any no llegeixen res. Fins i tot, algun atrevit, s’atreveix a confessar que no li agrada llegir.


Aquests tipus de recomanacions al final se’m fan bola i perquè me’n vaig de vacances, gaudiré de recomanar, caigui qui caigui, 10 llibres per aquest estiu.
(L’ordre dels factors no altera el producte)

Cartes a Milena, Franz Kafka [Quid Pro Quo Edicions]

Una història d’amor entre dos intel·lectuals, dels que afortunadament en conservem les cartes. Una aproximació al geni i la complexitat de Kafka des del punt de vista més humà. Essent “La carta al pare” l’epístola més llegida de l’autor, entrar en el seu univers a través d’aquestes cartes és simplement deliciós.

Orlando, Virginia Woolf [Akal]

Orlando, com no podria recomanar Orlando! La història d’un noi aristòcrata de la cort d’Isabel I que, després d’un son profund, es desperta encarnat en una dona. Comencem bé, però el procés d’adaptació d’Orlando a la seva nova condició serà el pretext de Woolf per crear una novel·la espectacular sobre la sexualitat i el gènere. El gaudireu infinitament (sobretot si esquiveu les traduccions de Borges).

Les nostres riqueses, Kaouther Adimi [Edicions del Periscopi]

La novel·la finalista al premi llibreter és d’aquells llibres per convençuts, pels que s’estimen tant els llibres que els volen fins i tot com a protagonistes de les obres que llegeixen. Aquesta novel·la ens situa a Alger, on un estudiant ha rebut l’encàrrec de buidar una petita llibreria que s’ha convertit en una botiga de bunyols (un argument molt surrealista com podeu veure. Una llibreria tancant?). Aquesta llibreria té una particularitat, es tracta de l’espai cultural que fundà Edmond Charlot i que es convertí en tot un far intel·lectual.

Les petites virtuts, Natalia Ginzburg [Àtic dels Llibres*]

A mig camí entre l’autobiografia, la ficció i els articles, aquest llibre és la porta d’entrada perfecta a una escriptora crua, punyent. La seva mirada a vegades analítica, freda fins i tot, et presenta la Itàlia sotmesa al feixisme, els canvis radicals d’una vida esquinçada. La fortalesa i la valentia de qui se sap més forta que un arbre. Si no heu llegit res de Ginzburg, no perdeu més temps.

*He intentat posar-vos les edicions catalanes si el llibre està editat. En aquest cas us recomano la versió castellana d’Acantilado. Crec que han fet una traducció de més qualitat.

Expiación, Ian McEwan [Anagrama]

Crec, que a més de ser un llibre que vaig gaudir molt, acompanya ser llegit en aquesta època. La premissa és tan complexa com encisadora: un estiu asfixiant (i com en una obra d’Ibsen o en Agost de Tracy Letts el clima condiciona molt l’atmosfera), una nena que intenta escriure una obra de teatre i al seu voltant un munt de relacions adultes complicades que ella lluita per interpretar. Aquesta interpretació, tanmateix, serà fallida i desencadenarà les vides de tots els altres personatges. La mirada i la memòria, sempre tan complexes i tan fal·libles.

L’insuportable lleugeresa de l’ésser, Milan Kundera [Tusquets Editors]

Un llibre que només pots devorar. Un llibre més metafísic que terrenal que demostra que això no va de la mà del tedi lector. Un llibre sobre l’amor, que acaba convertint-se en un llibre sobre els perills de l’amor, la gelosia, el sexe… I no cauré en la trampa d’intentar explicar-vos la trama, perquè quasi no la recordo. Només sé que em va nodrir per dins aquell estiu, rere el taulell d’aquell souvenir, sense saber quines voltes donaria la vida. Recordo la sensació, recordo embolcallar-me en Kundera i perdre el món de vista.

Orestes, Iannis Ritsos [Adesiara]

Per mi l’estiu fa olor de Mediterrani. I Ritsos li queda perfecte. El projecte poètic de l’autor grec és el de reescriure els mites clàssics a través de monòlegs de personatges mítics tals com Orestes, Ismene, Àyax, Fedra… Quan me’l va presentar el professor de Literatura grega moderna ens el va presentar com el Lorca grec. I en realitat podríem dir que els seus monòlegs no disten tant del que va fer el poeta granadí amb el seu Romancero gitano, agafar elements i símbols de les arrels nacionals i mítiques per fer una obra totalment renovada i parlar dels temes actuals. És d’una bellesa i una riquesa delicadament sublim.

Flores de verano, Tamiki Hara [Impedimenta]

No us deixeu enganar pel bucòlic d’aquest títol, perquè de bucòlic no en té res. No obstant això, em va acompanyar l’estiu passat pel Velocirepte i el volia recomanar. Tamiki Hara va ser un dels supervivents de la bomba atòmica que va assolar Hiroshima i Nagasaki el fatídic mes d’agost de 1945. Hara fa de testimoni de la tragèdia i dels primers moments després d’aquesta. Un feix de llum que havia de canviar per sempre les seves vides.

Estupor i tremolors, Amélie Nothomb [La Butxaca i Columna]

Nothomb sempre passa com aigua. I us recomano aquesta obra perquè és la que vaig llegir, d’una tirada, sense parar de somriure. Però pot ser un bon moment per llegir-la tota, ara que Anagrama ha fet un compendi amb totes les seves novel·les d’autoficció. Una autora espectacular, totalment fresca, que cura qualsevol sequera lectora. Nothomb ha creat un dels projectes autoficcionals més ambiciosos i que s’ha de prendre amb gran seriositat tot i despertar-nos el riure.

Visc, visc i visc, Maggie O’Farrell [L’Altra Editorial]

I sabeu que havia d’estar en aquesta llista i intentaré no fer-me pesada. La vida que desprèn aquest llibre l’he trobat en molt pocs. Perquè la gent se m’espanta quan els dic que narra 16 experiències properes a la mort, però ho intento compensar destacant el caràcter vitalista que té. He de reconèixer la relació visceral que he sentit amb aquest llibre, m’hi he vist la meva mateixa carn a dintre. La vida que és molt puta però nosaltres, que no podem fer més que ser humans i dir not today, avui visc, visc i visc.